“Xammar era un contestatario suave, dialéctico, sonriente, profundo”

Manuel Ibáñez Escofet / © Fototeca.cat

Manuel Ibáñez Escofet / © Fototeca.cat

Manuel Ibáñez Escofet (Tele/eXpres, 6-12-1973)

Hoy mi “Punta seca” va a ser larga. Más que un grabado breve e incisivo, será una litografía de dimensiones considerables. Porqué el hombre y el tema lo merecen. Siempre he tenido un enorme respeto por la inteligencia, por la libertad de espíritu, por la agudeza y la independencia. En un país de espeso censo y de falsos valores con más o menos tendencia a la inclinación –la cantidad de escoliosis morales es espantosa– encontrar un tipo alegre, libre, cultivado y ferozmente dueño de sí mismo, es un don de Dios. El hombre que responde a esas características acaba de morir. Se llamaba Eugeni Xammar. Siento en el alma no haberle visto en los últimos meses de su vida. Me advertían: “en Xammar s’acaba”, pero las ocupaciones, esa terrible hipoteca del tiempo que sufrimos, me impidió gozar por última vez de su compañía incomparable, de su franca y abierta conversación, de su descarado análisis de los hechos –ser descarado es una virtud, sobre todo cuando la hipocresía y el convencionalismo, las frases hechas y el excesivo respeto destruyen todo lo que el hombre tiene de importante–. Eugeni Xammar era una fuente inagotable de amistad, de fuerza, de grandeza moral. Sólo los enanos no podían entenderle. Continue reading

Breve elegía para Eugenio Xammar

Obituari de Manuel Aznar a La Vanguardia.

Obituari de Manuel Aznar a La Vanguardia.

Manuel Aznar. La Vanguardia, 7-12-1973

Eugenio Xammar, querido amigo, “ya te fuiste para no volver”. Estabas siempre en mi recuerdo. Ya lo estarás viendo: “Cuando quiero llorar no lloro – y a veces lloro sin querer”. Pasaste la vida entera fingiendo no creer en nada; pero sé que creías en todo. La última vez que nos vimos te dije: “La vida en La Ametlla te llevará a Dios”. Tú no quisiste dar la impresión de que tomabas en serio mis palabras; porque no te gustaba la solemnidad, y comentaste: “¿Te parece que el paisaje de La Ametlla es muy religioso?”. Te contesté: “No; pero allí te aguarda el silencio, que te fue siempre negado, y unas horas diarias de profunda soledad, que jamás pudiste reservar para tu corazón y para tu alma. Entonces vendrá tu encuentro con Dios.” Continue reading

Eugeni Xammar, un periodista amb mite

Abert Manent

Abert Manent

A la galeria dels catalans rodamóns i estrabullats Xammar ha de tenir un lloc de privilegi. A vint-i-dos anys (havia nascut a Barcelona el 1888) ja emigrà a l’Argentina, on es guanyà la vida escrivint en un diari obscur. El 1904, tanmateix, havia esmolat la seva ploma, jovenívola i lúcida, a “La Tralla”. La fal·lera d’escriure no el deixava de petja: publicà amb certa regularitat a “El Poble Català” i s’encarregà, com a redactor en cap, de la revista barcelonina “Ibèria”, bilingüe i portaveu l’aliadofília dels intel·lectuals catalans, que oferien una tribuna als de tot Espanya. París, Berlín, Ginebra, serien per a Xammar, més que llocs fugissers de pelegrinatge intel·lectual o turístic, centres de la seva vida on, a vegades, semblava definitivament arrelat. Tot i que tornava de tant en tant al país, es divertia més mirant-se’l des de l’estranger, amb una lupa original, de vegades deformada per un sentimentalisme dissimulat o una ironia sense gaire aturador. Un dels seus “oficis” fou el de corresponsal de premsa, d’una dotzena, almenys, de diaris (“La Veu de Catalunya, “La Publicidad”, “El Sol”, etc.); un altre, el de funcionar poliglot d’organismes internacionals, des de la Societat de Nacions a les Nacions Unides. Durant la guerra civil acceptà el càrrec d’agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París. Continue reading

El entierro

Ramon Barnils / Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Ramon Barnils / Grup de Periodistes Ramon Barnils.

A don Eugeni Xammar Puigventós no le he conocido, ni visto nunca. No he leído prácticamente nada salido de su pluma: algún artículo al aire de las páginas de periódicos de antes de la guerra, hojeadas en largas sesiones a la búsqueda de los orígenes, en la Hemeroteca Municipal. Tampoco me han hablado mucho de él, y sólo últimamente. Sobre él he leído algo más: en “Oriflama”, en “Serra d’Or”, en algún libro de memorias. Nada.

Y sin embargo, sentí necesidad de asistir a su entierro. Sabía que era de alta estatura, que había pasado casi sesenta años fuera, que había preferido vivir a escribir, que era apuesto, elegante; que se sentía catalán, pero no sólo catalán; que tenía la suerte de tener pocos amigos, varias mujeres, casi ningún seguidor; bastantes conocidos; que era como yo, vallesano, que le gustaba pasear y hablar. Que escribió muy bien, civilizadamente. Necesitaba, sobre todo, y como escasas veces –he tenido, tendré escasísimas muertes sentidas– estar allí. Continue reading

“En Xammar és un esperit observador d’una agudesa extraordinària”

Entrada 26. Imatge 2 Domènec de Bellmunt

Domènec de Bellmunt

El perfil que Domènec de Bellmunt dedica a Eugeni Xammar, dins del llibre Figures de Catalunya (Llibreria Catalònia. Barcelona. 1933). A més de la de Xammar, inclou les biografies d’altres personatges de l’època. Són aquests (els esmentem tal i com són anomenats en el llibre) Lluís Companys, Gaziel, Pere Coromines, Lluís Duran i Ventosa, Antoni Xirau, Antoni Xirau, Francesc Pujols, Pauleta Pàmies, Joan Moles, Josep Terradelles, Josep Ma Roviralta, Josep Canudes, Josep Santpere, Josep Viladomat, Lluís Nicolau d’Olwer, Santiago Massana i Francesc Cambó. Continue reading

“No sóc pessimista quant a l’esdevenidor”

Entrada 21. Imatge 1Capítol del llibre Petita història de la Guerra Civil. Vint-i-tres testimonis informen (Premi Joan Estelrich 1977 Dopesa), que el periodista Joan Sariol Badia dedica a Eugeni Xammar. El llibre recull un seguit de retrats de personatge, la seva trajectòria vital i com van viure la guerra.

EUGENI XAMMAR PUIGVENTÓS

Quan, anys enrere, Joan Triadú qualifica de “personatge llegendari” a Eugeni Xammar, contesta aquest des de les mateixes pàgines del Mirador parisenc que “arribar a personatge llegendari, totalment llegendari, sense haver fet mai res, el que se’n diu res, per tal d’ésser-ho, és un resultat que l’afalaga”. Continue reading

Alegrías y tristezas de Xammar

Entrada 18. La Vang obituari 1(La Vanguardia, 7 de desembre de 1973. Un obituari d’Augusto Assía)

El caso es encontrar palabras bastante simples para que Eugenio Xammar, si las oyera, no dejara caer aquel largo labio suyo y, como un látigo, lo hiciera restallar sobre nuestra vergüenza preguntándonos: “¿Pero, está usted de broma?”. Habría que tener una medida muy meticulosa de las palabras hoy, para no provocar su fácil y fulgurante sarcasmo, que no sabía de amigos ni de enemigos. Don Salvador de Madariaga dijo de Xammar que era el español más inteligente de este siglo. Ha sido, en todo caso, una de las grandes iracundias españolas de este siglo, lo cual no es decir poco. Continue reading

El senyor Eugeni Xammar: un llop sentimental i escèptic

Repor Montserrat Roig febrer 1972 1(Montserrat Roig, reportatge dins la revista Serra d’Or, febrer, 1972.  Fotografies de Pilar Aymerich)

 Uns ulls ciutadans com els meus, avesats a la llum incerta de les claraboies i als sorolls sincopats de les canonades, a la pudor de les clavegueres i a l’escassetat de clarianes al cel, als raigs de llum que es perfilen amb vergonya a través de les escletxes, a les variadíssimes olors de sofregits de tots els celoberts de Barcelona, als crits estridents de les porteres i als marrameus dels autobusos quan ens fan engolir una bona proporció del fum negre i dens que vomiten, als plàtans i a les desolacions que deixen els espais verds quan acaben de morir, uns ulls com els meus, dic, absents d’història rural, sense tradició pairal, desconeixedors per insuficiència de visions paisatgístiques, tenebroses o plàcides però al cap i a la fi paisatgístiques, uns ulls com els meus, torno a repetir, com poden descriure aquesta visió d’hivern pacífic i de somort aleteig que m’ofereix la plana del Vallès Oriental? Hauria de dir mentides. Obrir frenèticament el Fabra i encalçar gasivament l’adjectiu, dominar el substantiu, controlar el verb. Podria desconcertar els ulls impacients del lector amb alguna beneiteria retòrica, omplir-li el cap de falòrnies, entabanar-lo amb floridures meloses i ensucrades, en una paraula. Però prefereixo constatar el següent: mentre anàvem a veure el senyor Eugeni Xammar i quan encara el cotxe no havia enfilat l’autopista de l’Ametlla, a l’esquerra de la carretera de Granollers –diuen que aquesta autopista la va fer construir un senyor polític o militar molt important per a ell tot sol–, vaig poder veure el Montseny tot nevat i descansar la vista en un paisatge calmat, d’una bellesa tènue i silenciosa. Continue reading