ALEMANYA 1947 (I)

Portada de la Revista de Catalunya d'abril de 1947

Portada de la Revista de Catalunya d’abril de 1947

Reportatge ampli de Xammar publicat a la Revista de Catalunya. Núm. 102. (abril-juny 1947)

Entre l’armistici de l’onze de novembre de 1918 i la firma del tractat de Versalles, el 25 de juny de 1919, van escolar-se amb prou feines vuit mesos. La rendició incondicional del Reich hitlerià fou signada a Reims el dia 7 de maig, a Berlín el dia 8 de maig de 1945, i la conferència internacional de la qual ha de sortir (si surt) el tractat de pau amb Alemanya s’ha reunit a Moscou el dia 15 de març d’enguany. Senyalem ara dos fets posats en evidència per la comparació d’aquestes dates. Vuit mesos després d’acabada la primera guerra mundial tot estava dat i beneït i, quan diem tot, és clar que volem referir-nos a allò que és funció pròpia d’un tractat de pau: la liquidació jurídica del conflicte armat. Vint-i-dos mesos després d’acabada, a Europa, la segona gran guerra tot està per començar. Qui tingui presents aquestes dates i aquests fets podrà mesurar i valorar, sense gaire esforç, la diferència que existeix entre la situació d’ara fa trenta anys i la d’avui. Continue reading

“Xammar era un contestatario suave, dialéctico, sonriente, profundo”

Manuel Ibáñez Escofet / © Fototeca.cat

Manuel Ibáñez Escofet / © Fototeca.cat

Manuel Ibáñez Escofet (Tele/eXpres, 6-12-1973)

Hoy mi “Punta seca” va a ser larga. Más que un grabado breve e incisivo, será una litografía de dimensiones considerables. Porqué el hombre y el tema lo merecen. Siempre he tenido un enorme respeto por la inteligencia, por la libertad de espíritu, por la agudeza y la independencia. En un país de espeso censo y de falsos valores con más o menos tendencia a la inclinación –la cantidad de escoliosis morales es espantosa– encontrar un tipo alegre, libre, cultivado y ferozmente dueño de sí mismo, es un don de Dios. El hombre que responde a esas características acaba de morir. Se llamaba Eugeni Xammar. Siento en el alma no haberle visto en los últimos meses de su vida. Me advertían: “en Xammar s’acaba”, pero las ocupaciones, esa terrible hipoteca del tiempo que sufrimos, me impidió gozar por última vez de su compañía incomparable, de su franca y abierta conversación, de su descarado análisis de los hechos –ser descarado es una virtud, sobre todo cuando la hipocresía y el convencionalismo, las frases hechas y el excesivo respeto destruyen todo lo que el hombre tiene de importante–. Eugeni Xammar era una fuente inagotable de amistad, de fuerza, de grandeza moral. Sólo los enanos no podían entenderle. Continue reading

La inquietud en Londres

Fleet Street, el carrer de Londres on hi havia les redaccions i agències telegràfiques, en una imatge del 1913.

Fleet Street, el carrer de Londres on hi havia les redaccions i agències telegràfiques, en una imatge del 1913.

La guerra desde Inglaterra

21 d’agost de 1914. El Día Gráfico.

La situación de un corresponsal de guerra en Londres es poco envidiable. Estamos en guerra con medio mundo, pero es casi tan difícil poder hablar de la guerra desde Londres, como debe serlo desde Teruel. Y no es que falten noticias. Todo lo contrario, sobran. El corresponsal es un hombre condenado a pasarse el día entero leyendo periódicos. Continue reading

Gemma Ruiz: “Eugeni Xammar hauria de ser una guia per com s’escriu i com s’és insubornable”

Gemma Ruiz (Albert Salamé)

Gemma Ruiz (Albert Salamé)

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) és periodista cultural dels informatius de TV3. Durant sis anys, va  fer les cròniques teatrals al programa La nit al dia. Presentat per Mònica Terribas, del 2002 al 2008 el programa va esdevenir una referència en la franja de nit de TVC. La seva curiositat voraç l’ha portat a interessar-se per la figura del periodista Eugeni Xammar, sobre qui ha elaborat diverses peces informatives per a TV3. Se’n declara “admiradora absoluta” i el recull d’articles Periodisme figura entre els seus llibres de capçalera: els seus ulls ultraexpressius acompanyen l’apassionament amb què en parla. Tenim aquesta conversa al jardí de l’Ateneu Barcelonès, on Xammar se sentia com peix a l’aigua: en va ser expulsat de jove i va passar-hi moltes estones de tertúlia animada. Continue reading

Un campamento de voluntarios

Voluntaris del Ulster

Voluntaris del Ulster

Desde Irlanda 

El Día Gráfico. 1 de maig de 1914.

El organismo central –llamado cuartel general– de la organización unionista de Ulster ocupa el espacioso edificio de la antigua casa Consistorial de Belfast. A la entrada, a derecha e izquierda unos cartelones colgados en las paredes indican la posición que en el edificio ocupan los diferentes servicios y departamentos. Secretaría del general en jefe, Estado mayor, Intendencia, Sanidad, Oficina de Reclutamiento, etc.

En seguida se tiene la impresión de que se entra en un cuartel y no en el local de una asociación política. Uno de los carteles dice: “Oficina núm. 4, Prensa.” Continue reading

Breve elegía para Eugenio Xammar

Obituari de Manuel Aznar a La Vanguardia.

Obituari de Manuel Aznar a La Vanguardia.

Manuel Aznar. La Vanguardia, 7-12-1973

Eugenio Xammar, querido amigo, “ya te fuiste para no volver”. Estabas siempre en mi recuerdo. Ya lo estarás viendo: “Cuando quiero llorar no lloro – y a veces lloro sin querer”. Pasaste la vida entera fingiendo no creer en nada; pero sé que creías en todo. La última vez que nos vimos te dije: “La vida en La Ametlla te llevará a Dios”. Tú no quisiste dar la impresión de que tomabas en serio mis palabras; porque no te gustaba la solemnidad, y comentaste: “¿Te parece que el paisaje de La Ametlla es muy religioso?”. Te contesté: “No; pero allí te aguarda el silencio, que te fue siempre negado, y unas horas diarias de profunda soledad, que jamás pudiste reservar para tu corazón y para tu alma. Entonces vendrá tu encuentro con Dios.” Continue reading

Llegada a Belfast… Rifles de madera… y de los otros

Vistes del port de Belfast, el 1937.

Vistes del port de Belfast, el 1937.

El Día Gráfico, 26 d’abril de 1914

En Irlanda

La travesía de Liverpool a Belfast dura diez horas y se hace solamente de noche. Por la mañana, al subir a cubierta, el “Graphic” navegaba ya en las aguas quietas de la bahía de Belfast. El paisaje es de una belleza discreta y sonriente. A la izquierda, desde Helens Bay hasta la capital, una serie de pueblecillos minúsculos, y entre ellos, en medio de parques frondosos, las quintas magníficas de los magnates de las grandes industrias del noroeste de Irlanda. Más lejos, la orilla derecha aparece envuelta en una neblina ligera que los rayos de un sol vacilante no han conseguido todavía disipar. El mar es de un azul pálido y transparente. Los árboles y las colinas son de un color verde muy claro. Líneas y colores son de una rara suavidad. Únicamente  el viento, un viento violento y agresivo, parece como un mensaje de estos hombres emprendedores y violentos que pueblan el Ulster. Este aire seco y veloz corta la piel como la hoja afilada de un cuchillo. Continue reading

Amadeu Cuito: “Més que esperit crític, Xammar és un home que té llibertat d’esperit”

Amadeu Cuito / Fotografia d'Albert Salamé.

Amadeu Cuito / Fotografia d’Albert Salamé.

Advocat i economista, Amadeu Cuito (Barcelona, 1936) és un home elegant i refinat, veritablement cosmopolita, crescut en el si d’una família catalanista i liberal que va haver d’exiliar-se a França amb l’esclat de la Guerra Civil. És nét de l’influent advocat i polític republicà Amadeu Hurtado (mena una intensa activitat política i jurídica durant el primer terç del segle XX; entre d’altres coses, el 1929 va fundar la revista Mirador), i és fill de l’enginyer industrial i també polític Ferran Cuito (home d’Acció Catalana, com Xammar, va ser el primer director general d’indústries de la República, el 1931). Amadeu Cuito va viure a Perpinyà i a París –és a França on es forma i on coneix Xammar, molt amic de la família–, més tard a Nova York i Madrid, i finalment a Barcelona (des de 1976). Va ser un destacat dirigent del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i col·laborador de Josep Pallach, el seu líder. Ha publicat els llibres El jardí sense temps, Contes  d’un carrer estret i Memòries d’un somni, tots a Quaderns Crema. Presideix la Societat d’Amics de Marcel Proust i, com a bon proustià, la conversa xammariana és plàcida i pausada: amb un cabàs de facècies per explicar, sovint amb una espurna als ulls, sembla que el temps desaparegui. Continue reading

Sesión parlamentaria hacia Belfast

John Edward Redmond, líder dels nacionalistes irlandesos el 1914

John Edward Redmond, líder dels nacionalistes irlandesos el 1914

El Día Gráfico. 15 d’abril de 1914

El proceso operativo del “Parliament Act” es laborioso y lento. Para que un proyecto quede definitivamente convertido en ley sin la aquiescencia de la Cámara de los tores es necesario que la de los Comunes lo apruebe repetidamente durante tres legislaturas consecutivas. En cada una de estas legislaturas el proyecto de ley debe ser leído por tres veces. La aceptación de la segunda lectura por parte de la Cámara tiene el valor de una toma en consideración. El voto de la tercera lectura significa la aprobación definitiva del proyecto. Antes de aprobarse o rechazarse la segunda y tercera lecturas de un proyecto de ley tienen lugar los grandes debates sobre los principios del mismo, lo que en lenguaje parlamentario español se llaman debates sobre la totalidad. Continue reading

Eugeni Xammar, un periodista amb mite

Abert Manent

Abert Manent

A la galeria dels catalans rodamóns i estrabullats Xammar ha de tenir un lloc de privilegi. A vint-i-dos anys (havia nascut a Barcelona el 1888) ja emigrà a l’Argentina, on es guanyà la vida escrivint en un diari obscur. El 1904, tanmateix, havia esmolat la seva ploma, jovenívola i lúcida, a “La Tralla”. La fal·lera d’escriure no el deixava de petja: publicà amb certa regularitat a “El Poble Català” i s’encarregà, com a redactor en cap, de la revista barcelonina “Ibèria”, bilingüe i portaveu l’aliadofília dels intel·lectuals catalans, que oferien una tribuna als de tot Espanya. París, Berlín, Ginebra, serien per a Xammar, més que llocs fugissers de pelegrinatge intel·lectual o turístic, centres de la seva vida on, a vegades, semblava definitivament arrelat. Tot i que tornava de tant en tant al país, es divertia més mirant-se’l des de l’estranger, amb una lupa original, de vegades deformada per un sentimentalisme dissimulat o una ironia sense gaire aturador. Un dels seus “oficis” fou el de corresponsal de premsa, d’una dotzena, almenys, de diaris (“La Veu de Catalunya, “La Publicidad”, “El Sol”, etc.); un altre, el de funcionar poliglot d’organismes internacionals, des de la Societat de Nacions a les Nacions Unides. Durant la guerra civil acceptà el càrrec d’agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París. Continue reading