Tweet

Capítol del llibre Petita història de la Guerra Civil. Vint-i-tres testimonis informen (Premi Joan Estelrich 1977 Dopesa), que el periodista Joan Sariol Badia dedica a Eugeni Xammar. El llibre recull un seguit de retrats de personatge, la seva trajectòria vital i com van viure la guerra.

EUGENI XAMMAR PUIGVENTÓS

Quan, anys enrere, Joan Triadú qualifica de “personatge llegendari” a Eugeni Xammar, contesta aquest des de les mateixes pàgines del Mirador parisenc que “arribar a personatge llegendari, totalment llegendari, sense haver fet mai res, el que se’n diu res, per tal d’ésser-ho, és un resultat que l’afalaga”.

Vuitanta anys ha complert enguany, som el 1968, Eugeni Xammar Puigventós, polític, diplomàtic, periodista i escriptor d’alta volada, domiciliat oficialment a la ciutat de Ginebra, però resident llargues temporades a la de Granollers i a la seva entranyable Ametlla del Vallès.

Ametllà fabulós, català universal, s’arrenglera Xammar en aquesta galeria per mereixements propis; tant per la seva descollant personalitat professional i política, com perquè hi porta la veu del catalanisme radical, que també voldrà per molts ésser potser coneguda.

EVOCACIÓ DE JOSEP PLA

Any rere any, bon punt arribat al Vallès, s’instal·la amb Amanda Fursthemverth, la seva esposa, d’origen germànic, en una suite de l’”Hotel Europa”. Ací hi he tingut, aquest estiu, una llarga conversa en la qual, després d’exposar-me els trets principals de la seva dilatada i sotraguejada vida nòmada, m’obrirà el cor per donar-me a conèixer les confidències que hi bateguen i el turmenten, tothora preocupat pel gran amor que duu a la terra, que estima fidelment.

Us porto –li faig abans que res– records de Josep Pla. M’ha explicat que no fa pas massa setmanes vàreu ésser al seu mas de Palafrugell.

“Amb Pla hem rondat moltes temporades junts per París, Berlín i d’altres capitals europees”

“Ens uneix fa més de mig segle una bona amistat. Veureu com començaria. Jo era, pels anys 1919-1920, redactor en cap de El Fígaro de Madrid, que acorda dedicar una plana setmanal a les coses de Catalunya. Alexandre Plana em recomana, cert dia, un xicot que coneix i que ‘escriu molt bé’. Demano que m’enviï quelcom. Així m’arribarà la que serà per a mi la primera correspondència de Pla, acompanyant-me dos o tres articles que, certament, van produir-me el millor efecte. Hi vaig endevinar, tot seguit, la pasta d’escriptor, de gran escriptor que el caracteritza. No cal dir que els articles van publicar-se. Pla em diria, amb el temps, que foren els seus primers escrits en castellà, i la seva col·laboració inicial a la Prensa madrilenya. Després hem rondat moltes temporades junts per París, Berlín i d’altres capitals europees. Sempre ens hem anat veient.”

L’AMETLLA DEL VALLÈS

Canviem de tema.

Jo us feia fill de l’Ametlla del Vallès, però m’asseguren que sou nascut a Barcelona.

“Sóc, en tot cas, fill d’una família de l’Ametlla. He estat el darrer hereu de Can Xammar, que després fou de la família Millet, més tard dels Sindreu i una altra vegada dels Millet. Vaig néixer, efectivament, a Barcelona el 17 de gener de 1888. Em portava tres dies de diferència amb el qui fou estimadíssim amic Nicolau Lluís d’Olwer, el qual, sempre deia de nosaltres, que érem ‘objectes vivents de l’Exposició Universal’.

Els pares passaven els estius a l’Ametlla. Hi coneixia tothom. Quan moren el pare i l’àvia, era el 1900, ens n’hi anem a viure. La mare, barcelonina, es troba una finca molt gravada, no la pot tirar endavant. Torno a Barcelona per treballar. Tinc, ja, catorze anys. Passats quatre, la mare m’emancipa per poder disposar de la finca. El meu primer acte d’hereu consisteix en vendre-la. Som el 1906. Per cert, abans no se m’oblidi, el 1931, quan per primera vegada guanyo més diners dels que gastava, ho aprofito per tornar-me a fer propietari de l’Ametlla. Però en comptes de la que havia tingut, de quatre-centes quarteres, en compro una de quatre, Can Feliu, al barri del Pinar i Portús, per setze mil pessetes. Torno, així, a sentir-me vinculat al poble que tant estimo. Hi havia casa per als propietaris i per als masovers. La primera és decorosament restaurada pel gran arquitecte i amic, Puig Gairalt.”

DEPENDENT DE COMERÇ I SECRETARI DEL “BARÇA”

“A l’edat que us he dit, començo a treballar a Barcelona. Dependent de comerç al despatx de la firma ‘Successors de Bonaventura Brutau’, empresa tèxtil sabadellenca. No era del meu gust la feina que hi tenia. Penso canviar d’aires, cultivo amistats. Una que seria perdurable, només la mort ha estroncat, és la de Manuel Raventós, director general de Comerç en el Govern de la República. Vaig formar part de la directiva del F.C. Barcelona. Als quinze, quan encara no disposàvem d’un centenar de socis, n’era secretari.

De la mà de Raventós entro a formar part d’un grup intel·lectual integrat per López-Picó, Martí Sàbat (fill de Martí Folguera), Sitjà i Pineda, poeta molt estimable; Emili Vallès i, sobretot, Josep Carner que, amb Raventós, serà una de les amistats, deixa’m tornar a dir-ho, més importants de la meva vida.”

EXPULSAT DE L’ATENEU

“Aquest grup o penya es reunia tots els dies, d’una a dues de la tarda, a l’aire lliure, pel passeig de Gràcia; tres o quatre voltes per la plaça Catalunya, fins arribar al carrer de València. Cap al tard, a l’Ateneu, del qual vam ésser expulsats, tots, per no observar, segons l’ofici que ens fou tramès, la conducta de seriositat que exigeix la docta casa de llurs associats; enraonar en veu alta a la biblioteca i arrencar flors del jardí per exhibir-les al trau de l’americana. El cert és que vam incórrer en una gamberrada, com sol dir-se ara, que justificava l’acord. Havent-hi exposada en unes sales les deu o dotze maquetes d’un concurs convocat a Vilafranca del Penedès per a un monument a Milà i Fontanals, com que totes les trobàvem pèssimes, certament ho eren, no se’ns ocorre altra cosa que decapitar les escultures al·legòriques respectives. Ho vaig fer jo mateix. Insisteixo que eren molt carrinclones.”

PRIMERS ARTICLES

“Pels anys 1907-1908 envio els meus primers articles a La Tralla. Després, exerceixo, uns mesos, la crítica musical a El Poble Català.

Adherit a la Unió Catalanista, enceto la meva carrera d’orador ‘polític’ al costat del doctor Martí i Julià, d’Antoni Sansalvador (diputat, molts anys, pel districte de Manresa-Berga) i de l’advocat Salvador Millet i Millet, aquest molt popular aquell temps, durant els processos contra els directors ‘de palla’ dels diaris i setmanaris catalanistes, en els quals actuava de lletrat defensor. Les vistes eren, totes, seguides per moltíssim públic. Els jurats absolvien sistemàticament els processats. La gent vitorejava els defensors que eren, a més de Salvador Millet, també Amadeu Hurtado, Antoni Sansalvador i Joaquim Salvatella, entre altres.

Deixo el comerç per ingressar a la secretaria del Foment del Treball Nacional com a oficial primer, a les immediates ordres del senyor Joaquim Aguilera, a qui havia conegut a la redacció de El Poble Català.”

FRANÇA I JAUME BROSSA

“Per eludir el servei militar passo a França i Amèrica amb la il·lusió de fer-hi fortuna. Ben aviat em dono compte que això era una cosa molt més relativa i problemàtica, no pas reservada per a mi.

Tornat d’Amèrica a França, trobo un català, Jaume Brossa, benjamí del grup de ‘L’Avenç’, personatge curiosíssim, amic de la infantesa, a través de les respectives famílies. Un incís, val la pena. Aquest grup de ‘L’Avenç’ el formaven Cases Carbó, Massó i Torrents, Alexandre Cortada, Pompeu Fabra, etc. ‘L’Avenç’ ha estat, no oblidessis consignar-ho, pocs ho saben actualment, la primera publicació que surt a Catalunya amb els principis ortogràfics fixats per Fabra, utilitzant la i llatina i, aleshores també, amb supressió absoluta de la hac (no va reeixir, el mestre va rectificar-ho). Com et deia, Brossa, empleat de Banca, que tenia relació amb alguns grups anarquistes, fuig esparverat a França bon punt esclata la bomba del carrer de Canvis Nous (en aquesta causa fou condemnat a mort Pere Coromines). Brossa em proporciona feina en un negoci d’exportació. Tenia al meu càrrec la correspondència en castellà. Deixa’m afegir, de Jaume Brossa, ara que parlem d’ell, que es casaria amb una filla de Ferrer i Guàrdia, i que moriria essent codirector de El Diluvio.”

LONDRES I LA GUERRA EUROPEA

“Quan conec força bé l’idioma del país, decideixo passar a Londres per familiaritzar-me amb l’anglès, tan útil com l’altre per anar pel món. Treballo en l’empresa ‘Maple and Company’.

Un bon dia rebo lletra de Barcelona. S’ha fundat, som el 1913, un nou periòdic, El Día Gráfico, amb diners de Roman Fabra i altres, dirigit per Santiago Vinardell. M’és oferta la corresponsalia. Torno a fer treballar la ploma. Cultivo molt bona amistat amb dos pensionistes catalans, Faustí Ballvé i Rafael Campalans Puig. També amb Luis Araquistain, corresponsal de El Liberal.

Deixo la casa que tenia i m’embranco en treballs editorials, més propis del meu tarannà intel·lectual. Dono classes de castellà en unes escoles nocturnes. Comença per a mi una nova vida; aquesta sí que m’agrada, m’hi trobo com el peix a l’aigua. ÉS la meva, la que abellia amb el major entusiasme.

“Quan La Publicidad passà a mans de la família Tayà, corren a mi com a corresponsal, aconsellats per Amadeu Hurtado”

Amb la guerra europea la meva funció com a corresponsal és important cada vegada més i més. Però El Día Gráfico, ai las!, es decanta del cantó germanòfil. Difícil sostenir-me, difícil i perillós.

Quan La Publicidad passà a mans de la família Tayà, corren a mi com a corresponsal, aconsellats per Amadeu Hurtado. Accepto immediatament. Conec, a Londres, Ramiro de Maeztu i Salvador de Madariaga.

Torno a Barcelona el 1917. La mare està molt malalta, mor les darreries de l’any. Entro a la redacció de La Publi. Hi seré fins a juliol del 1918, que Salvador de Madariaga i altres amics de Londres em proposen anar al front britànic del continent. Al quarter general del Chateâu d’Hedin, especialment reservat per als periodistes estrangers, hi trobo altra vegada Maeztu, enviat de La Prensa de Buenos Aires i del Heraldo de Madrid. També Baldomero Sanín Cano, de La Nación de Buenos Aires. Tot d’una caic malalt. Se’m descobreixen febres tifoidees. L’armistici de l’onze de novembre em troba convalescent a l’hospital militar britànic número 26, a Etaples. Sóc, després, traslladat a un altre establiment sanitari de Deauville, en una finca propietat dels Rotschild, molt ben atès certament.”

MADRID

“Madrid, ara. Ingresso a la redacció de El Sol, any 1919, que dirigia Manuel Aznar. Cobro setanta duros de sou. Me’n vaig a El Fígaro com a redactor en cap, per guanyar el doble. El Fígaro, fundat per l’uruguaià Allende, multimilionari improvisat de la guerra, va malament i cau en mans de dues companyies mineres espanyoles: ‘La Real Academia de Minas’ i ‘La Peñarroya’, que volen el periòdic per combatre l’amenaça del comunisme. Nomenen director a Ibáñez de Ibero, espanyol nat a França. El dèficit del diari és d’unes cent mil pessetes tots els mesos. Tanca. Em correspon a mi redactar l’esquela de defunció. Fitxo, aleshores, com a redactor de política exterior de La Correspondencia de España, que dirigia Leopoldo Romeo, mosqueter del periodisme i diputat a Corts.”

LA SOCIETAT DE NACIONS

“Ves per on, trobant-me en aquest diari, la Societat de Nacions convoca una reunió del consell a Sant Sebastià. M’hi envien com a informador i, un cop sóc allí, faig tots els possibles per donar-me a conèixer pels serveis informatius de l’alt organisme internacional. Resulta que de tots els periodistes espanyols allí acreditats, jo sóc l’únic que parla correctament els idiomes francès i anglès. Abans d’acabar-se la reunió, em crida el cap de la secció d’informació, monsieur Pierre Comert, i em proposa treballar vora seu. Justament el que jo desitjava.

Resideixo a Ginebra. Sóc enviat a Barcelona durant la Conferència Internacional del Trànsit.

El 1921 m’acomiado de la Societat de Nacions perquè vull anar a viure a Berlín; em convé conèixer la llengua alemanya.

BERLÍN

“A Berlín faré, successivament, de corresponsal de La Veu de Catalunya, del D’Ací d’Allà, i de La Publi. Més tard, de El Liberal i Heraldo de Madrid. El Ministeri d’Afers Estrangers em confia treballs de traducció. L’empresa cinematogràfica UFA, també. Accepto, a més, unes corresponsalies per a l’Amèrica Llatina. Em caso amb una noia alemanya i és ara, justament ara, com deia al principi d’aquesta conversa, quan torno a fer-me propietari de la meva Ametlla.

Ve la República a Espanya. Els meus amics Nicolau d’Olwer i Raventós em nomenen delegat del Ministeri d’Economia per preparar l’aportació del nostre país a laFira de Leipzig, amb un pressupost de deu mil pessetes (costaria, en aquests moments, cent vegades més). Col·laboro, de tant en tant, a La Publicitat. Sóc nomenat corresponsal de Ahora de Madrid (arriba a vendre, només a Catalunya, trenta mil exemplars diaris) i de La Prensa de Buenos Aires.

Tres anys després el Govern em designa agregat de Premsa a l’Ambaixada. El sou és modest, però se’m permet mantenir les meves col·laboracions periodístiques i literàries.

“Tot el personal de l’Ambaixada és partidari de Franco, llevat del conseller comercial Pedro Marrades, i jo”

Quan esclata la sagnant guerra civil, considero el meu deure de català situar-me del costat de la República, que ens havia donat l’autonomia. Tot el personal de l’Ambaixada és partidari de Franco, llevat del conseller comercial Pedro Marrades, i jo. Estableixo contacte amb el meu íntim amic, Carles Esplà, sots-secretari de la Presidència, que es trobava a París per gestions especials, i que em dóna instruccions.

L’ambaixador Agramonte, que segueix exercint el càrrec, em denuncia a la Gestapo. No em sentia segur. M’adono que em segueix la policia dia i nit. Arribo a la conclusió que em trobo en una ratonera. Quan intento evacuar el país, trobo les portes tancades. Un vell amic de l’època de la Societat de Nacions, funcionari llavors com jo, resoldrà favorablement el meu problema.

És l’ambaixador d’Itàlia, Bernardo Attolico, a qui explico el que em passa. Demano asil a l’Ambaixada. Davant meu interessa, per telèfon, urgent audiència amb el ministre d’Afers Estrangers Von Neurath. Mentre acudeix a la Wilhemstrasse indica que no em mogui. Torna passades dues hores. Neurath li ha dit que, segons la fitxa de la policia, sóc comunista i visito l’Ambaixada soviètica. Attolico ha respost que no és cert. ‘Xammar és periodista. Si visita l’Ambaixada soviètica, també freqüenta sovint la nostra. No és comunista –insisteix. És nacionalista català i, com a tal, està disposat a arribar a les darreres conseqüències.’ ‘¿Vostè hi té molt interès’, demana Neurath. ‘O se’n va com sol·licita o romandrà refugiat a la meva Ambaixada.’ ‘Bé –respon el ministre d’Afers Estrangers-. Que se’n vagi i com més aviat millor.’

De dimecres a diumenge alço el pis i passo la frontera.

(Per cert, el mateix dia assumeix la direcció de l’Ambaixada espanyola com a encarregat de negocis, el diplomàtic català Josep Rovira i Armengol, ex-secretari d’Ambaixada. Agramonte ha estat destituït. Rovira romandrà fins a novembre, en produir-se el trencament de les relacions diplomàtiques entre Berlín i Madrid.”

LA HAIA, ESTOCOLOM

“Una vegada més a la Ville Lumière. Ací hi ha d’ambaixador l’amic Luis Araquistain. Quan el substitueix Ossorio i Gallardo, sóc nomenat secretari de l’Ambaixada i cap dels serveis de Premsa, funcions que exerciré fins al 1937, que sóc destinat a la Haia i més tard, a Estocolm. Ací em trobava  quan, el 17 de febrer de 1939, els diaris donen la següent notícia: ‘A les 18.30 d’ahir tarda, va travessar la frontera franco-espanyola l’últim soldat de l’Exèrcit de Catalunya.’ L’endemà lliuro al ministre d’Espanya, que ho era donya Isabel Oyarzábal de Palencia (coneguda dama de la intel·lectualitat madrilenya) una carta que indicava que jo no tenia res més a fer al servei de la República Espanyola.

– Vostè es precipita –contesta–. No tot està perdut. S’organitza una seriosa resistència des de Llevant al Centre i Albacete.

– Senyora –faig convençut–. A mi no m’ha preocupat mai, ni poc ni molt, el que ocorre a Albacete.

Finida la guerra civil resto uns mesos sense tenir què fer ni improvisar cap mena de feina. Em trobo no gaire lluny de sofrir una depressió de nervis.”

LA II GUERRA MUNDIAL

“Ingresso, però, al poc temps, a la Radiodifusió francesa, en els serveis destinats per a Espanya. Comença la II Guerra Mundial.

Dimarts, 12 de juny de 1940, surto amb el meu vell cotxe de París, que es troba a punt de caure en poder dels soldat de Hitler. Amb molta sort, arribo, aquell vespre, a Cusset, al Chateâu de la Motte, propietat d’un català i bon amic, Josep Ribes, fabricant dels taps d’ampolles per a l’aigua de Vichy, el qual m’obsequia amb un deliciós plat de faves a la catalana. Tres dies després, sóc a Perpinyà, on comença la meva vida de català exiliat a Catalunya. Ací, quatre inacabables anys d’estada, menjant-me els estalvis, donant lliçons d’anglès. Rebo una petita subvenció de l’Ambaixada de Mèxic. Arribo a l’extrem d’haver de vendre les meves màquines d’escriure i fotogràfica. En produir-se l’ocupació alemanya, no seré molestat.”

FINAL DE LA CONTESA

S’esgoten les meves quartilles. Xammar proporciona paper de carta procedent de la recepció de l’hotel.

Continua explicant-me.

“Torno a París, reingresso a la Radiodifusió i a la delegació de l’Associated Press, de la qual seré redactor en cap adjunt els anys que van del 1944 fins al 1950. La UNESCO. En virtut de la meva relació, obtinc un contracte breu per a les Nacions Unides. Vaig a Nova York sense altra perspectiva que la d’un contracte de tres mesos i mig. Començaré una nova carrera als 62 anys. M’examino, sóc qualificat en primer lloc, però l’edat…

No m’espanto. Treballaré en altres activitats similars. La Banca Internacional de Foment i Reconstrucció. La UNESCO, a París, com a cap de la secció editorial espanyola, durant la Conferència general. L’Oficina Sanitària Panamericana de Washington, com a cap de la respectiva secció lingüística. Torno, al cap de divuit mesos, a Europa, a disposició de les organitzacions internacionals, per a feines temporeres (en anglès free lance).

“Si els meus avantpassats tenien les vinyes a l’Ametlla del Vallès, jo les tinc a Suïssa”

Encara treballo per la UNESCO, la FAO, l’Oficina Europea de la ONU i especialment per l’Organització Mundial de la Salut; pel Comitè Intergovernamental de Migracions europees, etc.

M’envien la feina a Granollers, ací els la faig. De tant en tant, he d’anar a Ginebra. Deixa’m dir-te que si els meus avantpassats tenien les vinyes a l’Ametlla del Vallès, jo les tinc a Suïssa.

Passo a l’Ametlla llargues temporades, però conservo el meu domicili allí. I no penso deixar-lo sota cap concepte.”

RADICALISME DE XAMMAR

Però el senyor Eugeni no està content de les coses que adverteix a casa nostra.

La seva intransigència, la seva dèria, no salva res, absolutament res. Per a ell, Serra d’Or és una revista “monàstico-progressista”; La Vanguardia, “un monstruós diari franquista”; Destino, un “setmanari franquista castellà”; el Diario de Barcelona, el titlla de “òrgan monàrquico-superfranquista.”

Ha comentat així l’aparició de Tele-Estel: “Si d’alguna cosa no es pot dubtar és de l’autenticitat del seu franquisme. Els noms de les persones que el fan volar, que el publiquen i dirigeixen –afegeix– són una garantia àurea de franquisme integral, de franquisme de llei, de franquisme encunyat –no és una metàfora– a la Casa de la Moneda. El franquisme de Tele-Estel és autèntic però clandestí, sincer però secret, real però ocult, present però invisible.”

Per a Xammar, el “Premi Nadal” és “en realitat –ha escrit– apoteosi del provincianisme, el “Premi anti-Creixells”; una  empresa de “descatalanització, de castellanització i d’enviliment”. Proposa llur cancel·lació i la restauració del que honora la memòria de Joan Creixells, “nom tàcitament escarnit i públicament oblidat pels inventors del “Premi Nadal”. (Triadú li ha contestat: “…és més fort allò que ens uneix que no pas allò que ens separa. Però potser que ens deixi acabar la feina tranquils.”)

CATALUNYA VISTA DES DE GINEBRA I DE L’AMETLLA

Poso fi a l’entrevista amb unes preguntes, que correspon amb seguretat i precisió.

– Vostè resideix a Ginebra i n’arriba ara, ¿com es veuen les coses d’ací des d’allí?

– De cap manera. La gent sap que Catalunya és una entitat natural pròpia. Els pocs que s’interessen per aquestes coses, el que passa no els commou. D’una manera igual, hom creu a Ginebra que els problemes d’ordre anàleg al nostre haurien trobat solució dins d’una Europa unificada. Però essent així que la unificació europea sembla cada dia més problemàtica, el mateix pot dir-se dels afers semblants al nostre.

– I, ¿com veu les coses, vostè, des de la nostra Ametlla?

– No sóc, ni per molt, pessimista quant a l’esdevenidor. El dia que la crosta actual es trenqui, tothom podrà veure i molts potser ho descobriran amb sorpresa, que es tractava d’una crosta molt més prima del que sobretot, en certs moments, podria semblar. Tots els catalans tenen, al meu entendre, el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català ens jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament.

“Molt amic de tots els homes d’Acció Catalana –anoto– i, àdhuc, membre de la seva agrupació: molt amic, també, d’homes de la meva edat pertanyents a la Lliga –Vidal i Guardiola, Tallada, Tries de Bes, Massot, ja traspassats, i d’altres– mai no vaig  tenir cap intervenció directa en la política catalana que va acabar portant, amb la proclamació de la República, el triomf d’un conglomerat estrany, al voltant de la trista figura històrica de Macià; acuso totes les formacions polítiques nostres que van intervenir en la vida pública catalana del 14 d’abril de 1931 fins al 19 de juliol del 36, d’haver organitzat la seva actuació prenent el to del que es feia a Madrid, i no haver-se preocupat de quines serien les possibilitats  de la terra, quan l’edifici absurd de la República espanyola trontollés i s’esfondrés, com era inevitable que succeiria: England’s difficulty is Ireland’s opportunity (‘la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda’). Fou, al meu entendre, una llàstima, una vertadera catàstrofe que els partits polítics catalans no fossin capaços de buscar inspiració i orientació en aquella màxima.”

ESTIMACIÓ D’UNS ESFORÇOS

Comenta, ja en la darrera part  de la conversa, els esforços plantejats en quatre distintes direccions. Antics militants del regionalisme, prop d’Estoril; el Govern en l’exili, des de París; el front que presideix el doctor Batista Roca, de Londres estant, i el grup Pau Casals a Nord-amèrica.

“L’únic que s’enganxa en una realitat és –opina Xammar– el grup de la Lliga, única porta oberta amb la realitat que no sigui revolucionària. La Unió Democràtica, que fou aliada de la Lliga, i que és avui potser el més interessant de tots els moviments clandestins, convindria que fos, també, cridada a prendre-hi part activa.

L’activitat dels catalans a l’exili? Em sembla bé i molt respectable que, mentre hi hagi un fil, per tènue que sigui, en el qual es pugui penjar la continuïtat d’una institució com la Generalitat, hi hagi homes que es captinguin d’evitar que aquest fil es trenqui. Fora d’això, no crec ni poc ni molt en l’eficàcia de l’acció de la Generalitat en l’exili.”

Recorda, finalment, que per sentència dictada l’any 1940, el tribunal de responsabilitats polítiques el condemnà a la confiscació total de béns, expulsió perpètua del territori nacional i inhabilitació absoluta i perpètua.

“Ningú no ens ha interromput durant l’entrevista que, començada a les deu del matí, s’allargaria fins molt a la vora de la una de la tarda”

“Com, per fortuna, Espanya és un país que sempre s’ha distingit per la seva seriositat, els béns que tenia me’ls van tornar el 1948; l’expulsió perpètua finalitzaria el 1951 i, quant a l’inhabilitació absoluta i perpètua l’he considerada sempre com un acte d’estricta justícia que em posava al mateix nivell de tots els altres ciutadans del país.”

Això és tot el que m’ha dit el senyor Eugeni Xammar Puigventós en la suite de l’Hotel Europa de Granollers. Ningú no ens ha interromput durant l’entrevista que, començada a les deu del matí, s’allargaria fins molt a la vora de la una de la tarda.

 

PAU, SILENCI, REPÒS

El senyor Eugeni Xammar Puigventós morí a la seva finca Can Feliu, de l’Ametlla del Vallès, el dia 5 de desembre de 1973. En pau reposi.

Pocs mesos abans –juny del mateix 73– deixava enllestides les seves memòries titulades Seixanta anys d’anar pel món. Precisament el darrer paràgraf d’aquest important text que al·ludeix al cementiri de l’Ametlla on reposen “una munió d’homes de la seva nissaga i de la seva parla” seria llegit pel senyor rector al final de l’oració fúnebre en la cerimònia religiosa de l’enterrament de Xammar. Aquest paràgraf diu així textualment: “Tots ells m’esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga, a l’escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d’una llaminadura. És un camí que per sota l’ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets, podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt, que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més.”