(Montserrat Roig, reportatge dins la revista Serra d’Or, febrer, 1972. Fotografies de Pilar Aymerich)
Uns ulls ciutadans com els meus, avesats a la llum incerta de les claraboies i als sorolls sincopats de les canonades, a la pudor de les clavegueres i a l’escassetat de clarianes al cel, als raigs de llum que es perfilen amb vergonya a través de les escletxes, a les variadíssimes olors de sofregits de tots els celoberts de Barcelona, als crits estridents de les porteres i als marrameus dels autobusos quan ens fan engolir una bona proporció del fum negre i dens que vomiten, als plàtans i a les desolacions que deixen els espais verds quan acaben de morir, uns ulls com els meus, dic, absents d’història rural, sense tradició pairal, desconeixedors per insuficiència de visions paisatgístiques, tenebroses o plàcides però al cap i a la fi paisatgístiques, uns ulls com els meus, torno a repetir, com poden descriure aquesta visió d’hivern pacífic i de somort aleteig que m’ofereix la plana del Vallès Oriental? Hauria de dir mentides. Obrir frenèticament el Fabra i encalçar gasivament l’adjectiu, dominar el substantiu, controlar el verb. Podria desconcertar els ulls impacients del lector amb alguna beneiteria retòrica, omplir-li el cap de falòrnies, entabanar-lo amb floridures meloses i ensucrades, en una paraula. Però prefereixo constatar el següent: mentre anàvem a veure el senyor Eugeni Xammar i quan encara el cotxe no havia enfilat l’autopista de l’Ametlla, a l’esquerra de la carretera de Granollers –diuen que aquesta autopista la va fer construir un senyor polític o militar molt important per a ell tot sol–, vaig poder veure el Montseny tot nevat i descansar la vista en un paisatge calmat, d’una bellesa tènue i silenciosa.
“A l’entrada de l’Ametlla, sense cap presentació, apareixen les torres i torrasses d’una burgesia mitjana il·lustrada”
Tot just feia vint minuts que havíem deixat al darrera l’última evidència de concentració urbana, que ja ens semblava que podíem abastar el món, un petit món, amb una sola volta d’ulls. A l’entrada de l’Ametlla, sense cap presentació, apareixen les torres i torrasses d’una burgesia mitjana il·lustrada i eficient. Són, les torres, de proporcions ortodoxes, i no tenen prou potència per a amagar-se darrera de jardins o de parcs majestuosos. Més aviat mostren la seva riquesa, mesurada i estimable, a través de façanes d’una certa dignitat estètica. Però encara que no ofenen el vianant amb un luxe desproporcionat o elitista, tampoc no podem negar que els nostres burgesos, i més els de rància tradició, saben molt bé on es fiquen a l’hora de triar l’espai per al seu lleure. El dia era lleugerament boirós. El fred que hi feia ens semblà discret.
“Una irracional tendència vers la seva terra l’ha convertit en un ésser entre conservador, sentimental i lúcid”
I ben aviat vam trobar qui buscàvem. El senyor Eugeni Xammar és una estranya combinació, que s’ha donat en altres casos, de cosmopolitisme i país. Apassionadament sincer, càustic i desballestador, la seva concepció del món se’n va entre dues actituds; l’escepticisme i l’emoció. Escepticisme davant els afers col·lectius, emoció per les coses del país. Crec que l’experiència d’una vida intensa i desordenada, completament paral·lela als tràfecs de la història immediata, li han conformat una verbalitat freda i una forma de pensament realista a curt termini. Però, d’altra banda, una irracional tendència vers la seva terra, l’ha convertit en un ésser entre conservador, sentimental i lúcid. Per què passa amb tanta freqüència que els nostres conservadors són tan poc assedegats de poder i d’opressió, vull dir, per què són lúcids amb tanta virtut i moderació? Penso en dos altres casos: el senyor Villalonga i el senyor Pla. Potser perquè la dreta catalana és intel·ligent, culta i liberal, cosa que no passa a tot arreu. O potser perquè no ha tingut prou temps per a desgastar-se i corrompre’s des del poder.
“No s’ha reprimit en cap de les afirmacions violentes que m’ha engegat”
El senyor Eugeni Xammar és un causeur d’alçada, brillant i infatigable. Feia cosa de quatre hores que enraonàvem i em va dir que podia continuar fins a l’hora del Diario hablado. Ell mateix dirigeix àgilment la conversa, amb un ordre modèlic, no endebades em trobo davant d’un periodista que sap el que significa la professió, i parla d’una manera fluïda, amena, sense cap repetició ni escombrada gratuïta. Lliga les frases a base d’una sòlida construcció sintàctica, gairebé com si escrivís, i puntua les oracions oralment, suposo que per un afany de rigor i, alhora, d’expressivitat. No s’ha reprimit en cap de les afirmacions violentes que m’ha engegat, ha estat sempre contundent, audaç, detractor, agrest, sense un sol matís convencional. Ha mantingut la conversa recordant, amb insubornable fidelitat, els amics però és que em resulta relativament fàcil perquè en tinc molt pocs, i és immensa i contradictòria aquesta comprensió en un home que es caracteritza per una despietada destrucció verbal contra els qui han canviat, en el fons jo no he canviat ni poc ni molt. Sóc el mateix d’aquell noiet de catorze anys que pertanyia a la Unió Catalanista. No m’he trobat en cap camí de Damasc com Sant Pau, encara que el comprenc. Però detesto els Sants Paus que troben camins de Damasc a cada cantonada. Riu amb un ritme tallant i la seva metralla oratòria és esfereïdora.
El seu físic denuncia una recent malaltia perquè l’elegant vestit marró que porta li balla damunt les espatlles, quan tenia vuitanta-dos anys anava i venia de Ginebra a Barcelona en cotxe tot sol.
“Quan la Pilar Aymerich li feia les fotos, adoptava un posat de dibuix de Xavier Nogués”
Sospito que la seva figura havia de ser més voluminosa, encara que aquest aire d’europeu desarrelat no el devia abandonar mai. Les galtes, rosades, s’animen davant la possibilitat d’un vas de ginebra. Les neuràlgies em fan perdre la gana i això és terrible per a un home que ha estat un golafre com jo… Però li agrada molt de sucar el pa a la llet, el qual, diu, té gust d’avellanes. Quan la Pilar Aymerich li feia les fotos, adoptava un posat de dibuix de Xavier Nogués, amb una mà a la butxaca i mirant de trascantó, en angle tancat. Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Eugeni Xammar, quan no parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge. I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país.
“Uns solcs profunds a la seva cara revelen una incapacitat innata per a mentir o per a la covardia”
El senyor Xammar, desgastat però vibrant, es comporta amb un deix de voluptuosa civilització. El seu rostre, angular i transparent, acaba amb una barbeta finíssima i afaitada. Les dues orelles, les orelles del senyor Xammar li ocupen bona part de la testa, no paren d’escoltar, i els seus ulls, terriblement cansats, no harmonitzen gens ni mica amb detalls del seu vestir, com els mitjons virolats, l’alegre llacet o la camisa color blau cel. Es manté dret amb una crossa, però es nega que surti a la fotografia, per parlar malament en català, tan fotut tampoc no ho estic! I és que té una vitalitat desbordant, pletòrica, un obstinat ànim per a copsar la vida en tots els seus detalls, senzills o abarrocats, que realment sorprèn. En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la seva cara revelen una incapacitat innata per a mentir o per a la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Això sí: suposo que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo. El senyor Xammar pertany a una de les tres cases pairals més antigues de l’Ametlla, i la seva família, formada per jurisconsults i advocats de renom, escriuen des de temps immemorial, escrivien el llatí i han aportat una vintena de títols al catàleg de la Biblioteca del British Museum. Per això estic orgullós d’haver escrit un opuscle en català, a Londres, durant la guerra mundial, que també figura al catàleg del British Museum. Però ell va néixer a Barcelona perquè el seu pare, l’hereu, no s’avenia amb la seva mare, l’àvia del senyor Xammar, i se’n va anar a la ciutat on es va casar amb una ciutadana.
Per què em fotografien davant els llibres? Donarà una impressió falsa de mi, perquè no sóc home de llibres. En tinc pocs, de llibres, no crec que arribin a un miler. I encara no els he llegit tots. Però n’he rellegit alguns: Goethe, Shakespeare, Dante i Chateaubriand, d’aquest darrer sobretot les Mémoires d’outretombe. M’agradaria molt que no hi hagués cap autor d’allà que m’agradés. Per desgràcia, diré que certs autors moderns, concretament Azorín, Pío Baroja i, que ningú no s’espanti, un personatge molt estrafolari, amic meu, gran periodista, Ramiro de Maetzu, i un altre amic meu, Julio Camba, són gent que llegeixo i àdhuc rellegeixo amb gust. Punt. Fora d’això, afortunadament, res… El Siglo de Oro espanyol, l’ignoro d’una manera integral, i n’estic contentíssim.
“Li sap molt de greu no conèixer el rus, perquè això fa que la seva ignorància, diu, de la literatura russa sigui gairebé total”
El senyor Xammar em confessa que odia les traduccions –ell n’ha viscut durant molt de temps, de les traduccions, entre les quals n’hi ha de tan reeixides com el Faust, de Thomas Mann, editat a Buenos Aires– i que només en salvaria una: la que Goethe féu de l’autobiografia de Benvenuto Cellini. Li sap molt de greu no conèixer el rus, perquè això fa que la seva ignorància, diu, de la literatura russa sigui gairebé total: de Dostoievski, Txekhov, Tolstoi… solament ha llegit un parell de llibres perquè no es fia de les traduccions. Ara recordo aquell episodi de Coses vistes en què Josep Pla explica com ell i el senyor Xammar van traduir l’Ètica de Kropotkin al sud-americà juntament amb una mena d’anarquista emigrat de Rússia que es deia Tassin i que vivia a Berlín on el senyor Xammar feia de corresponsal. Segons el senyor Xammar, en Tassin traduïa l’Ètica al castellà mentre ell i en Pla el corregien i l’escrivien a màquina. I em sembla que en Pla es posava frenètic amb en Tassin perquè no coneixia les terminacions i traduïa esquimassos per esquimals… Ara bé: segons l’episodi que conta en Josep Pla a Coses vistes, aquest tal Tassin traduïa literalment el llibre utilitzant una barreja de llenguatge franco-alemany. Quan dic al senyor Xammar que els fets no concorden, em mira, sorneguer: És que en Pla, a parlar aproximativament de les coses que ha vist, hi té la mà trencada. Ell em vol fer un “Homenot” i cada dos per tres em demana la cronologia. Dir que em deleixo perquè en Pla em faci un “Homenot” seria exagerar. I no tinc cap ganes de barallar-m’hi. Tinc la pruïja de l’exactitud: em vaig enfadar amb Domènec de Bellmunt perquè va dir que jo havia estudiat en un col·legi del carrer de Jovellanos, quan, de petit, jo, d’aquest carrer no en coneixia l’existència. I de carrers de Jovellanos n’estaria ple, el meu “Homenot”.
“Encara conservo una fotografia en què es veu en Pla, la meva primera dona i jo mateix a la Plaça Roja amb el Kremlin a la dreta”, diu Xammar
Ara m’explica que el gos pequinès que en Pla cita a Coses vistes no era pequinès, i que el gat que el senyor Xammar tenia no havia intimat mai amb periodistes italians, tal com diu el senyor Pla. He estat, això sí, íntim de molts periodistes italians i crec que el periodisme italià és, de fa molt temps, el millor del món. Sóc italianòfil. Ara mateix els espanyols es rifen dels italians perquè han hagut de fer vint votacions per elegir president, però la república italiana fa vint-i-cinc anys que dura. No hi ha res més còmic que un espanyol volent prendre el pèl a un italià, i oblidant que Itàlia és un dels grans països civilitzats d’Europa. Parlant d’inexactituds, li pregunto si en Pla va estar realment a l’URSS. Per a evitar un recel molt admissible li justifico la meva pregunta afegint que sembla que alguns escriptors tenen una certa tendència a viure “literàriament” viatges que voldrien fer i no fan. Penso, ara, en el primer viatge d’en Terenci Moix a Egipte… I tant. No dubti que hi va estar! Encara conservo una fotografia en què es veu en Pla, la meva primera dona i jo mateix a la Plaça Roja amb el Kremlin a la dreta. A Rússia Andreu Nin exercia funcions molt importants: era secretari general adjunt del Profintern, la Internacional Sindical Roja, i Lozowski, el secretari general, era fora. En Nin ens va convidar a un arròs a la seva “datxa”. Hi vam anar en un cadillac descobert, de la Internacional Sindical. La carretera feia esborronar, amb uns clots i uns forats indescriptibles. El xofer, al final, va dir: si no sortim de la carretera no arribarem mai. I va girar cap a un cantó, damunt d’un camp de remolatxes. Ens vam posar a fer l’arròs. Érem en Pla, en Nin, la seva dona i les dues bessones, el xofer, la meva dona i jo. Les dues nenes d’en Nin es van posar a cridar tot d’un plegat com unes desesperades. El seu pare els va donar un os per a escurar i es van estar callades tota la tarda. Jo li dic que en Pla ho explica d’una altra manera: diu que hi eren, també, el secretari general del Profintern, en Lozowski, i un altre funcionari rus, en Tomski, els quals, segons en Pla, després van ser afusellats per Stalin. I, en canvi, no cita per a res el senyor Xammar. A en Pla no li ve d’aquí, a l’hora d’explicar el que ha vist. Jo tinc molt sentit de la precisió. Les meves memòries han estat dictades des del llit sense ni una sola consulta bibliogràfica. Això, naturalment, no té importància: és com el poliglotisme dels mossos de cafè.
“El recel, la causticitat se’ls guarda per a una immensa majoria, però no per als qui han servat la seva amistat”
Com ja he esmentat abans, m’ha semblat, però, que el senyor Xammar era un home d’obstinades fidelitats. I que el recel, la causticitat, la gola de llop, en fi, se’ls guardava per a una immensa majoria, però no per als qui han tingut la sort de servar la seva amistat. Encara que molta gent digui que en Pla és un escriptor incorrecte, per a mi és l’únic “gran escriptor de prosa”, així, entre cometes, que ha tingut la Renaixença catalana. Li pregunto si era cert que en Tomski i en Lozomski van ser afusellats per Stalin i em torna a mirar amb la mateixa sorna o impaciència –no ho he acabat d’aclarir– d’abans: Li he dit que en Pla era un gran escriptor però que no sempre l’havíem de prendre al peu de la lletra.
Per a mi que, per desgràcia, no puc fer més del que puc i no el que vull, “escriure bé” és la cosa més fonamental per a un home que fa servir la ploma. Una feina que m’apassiona és regirar el país, escorcollar els detalls aparentment banals, intentar de trobar, si és que existeix, alguna explicació que verifiqui el caos actual. I parlar amb personatges com el senyor Xammar, endurits per tràngols inesborrables i avesats a un “retorn-no retorn” permanent, em fa entendre que els desastres no valen un sol preu i que un país no consta solament d’una sola matèria, per molt comprimit que sigui el conjunt, sinó que es tracta d’un magma moltes vegades inexpressiu. Però si t’arrisques a destriar-lo, aquest magma, t’adones que hi poden haver molts colors, moltes fronteres. I que moltes vegades tota una vida depèn del moment en què et resols vers una sola frontera, un sol color.
“Li pesa una forta experiència vital que el fa renegar de la fredor de tots els classicismes”
El senyor Xammar, que visqué l’esclat del Noucentisme, és una sinopsi molt especial de cultura i vida. Al meu entendre, una de les poques coses positives que féu el Noucentisme ha estat la d’infondre un esperit sòlid i irretornable als qui visqueren durant aquella època. És evident que una època tètrica no necessàriament ha de fecundar éssers tètrics ni una època brillant ha de proveir el món d’essers brillants, però si que és veritat que una certa empremta, un determinat segell hi resta. I el senyor Xammar pertany a la generació educada dins les normes noucentistes, mediterrànies i plàcidament cosmopolites. Encara que sospito que li pesa una forta experiència vital que lògicament el fa renegar de la fredor i el distanciament de tots els classicismes. Però no passa d’ésser una suposició. El senyor Xammar és dels qui creuen que “escriure bé” vol dir “escriure bé” strictu sensu. És un home de premsa àgil, brillant, impressionista, format dins un marge de llibertat prou ampli perquè les normes de convivència i una idea molt nítida de fins on pot arribar la destrucció i el caos, no l’obliguessin a desfer-se entre diversos fronts. Per a ell, servir el país vol dir servir el país. No hi ha fronteres ni colors. Per a Salvador Seguí, vull citar un exemple oposat, servir el país volia dir servir-lo d’una sola manera.
“Com diu el senyor Xammar, abans hi havia periodistes bons i dolents. Ara només n’hi pot haver de dolents”
El senyor Xammar, que ha estat redactor d’innombrables periòdics catalans i corresponsal a Berlín, Londres i París, on fou cap del gabinet de premsa de l’ambaixada republicana durant la guerra civil, ha estat periodista fins al 1950, any en què començava a treballar, fins ara, a la seu de les Nacions Unides, a la UNESCO, a l’OMS i a la FAO, com a traductor. S’inicià professionalment com a corresponsal de guerra el 1914, i ha estat, entre d’altres coses, membre de la secció d’informació de l’antiga Societat de les Nacions, redactor cap adjunt de l’agència americana Society Press. Periodista, sí que en sóc. Ho admeto. Encara que escriure em resulta extraordinàriament difícil. El darrer plançó dels Hurtado, l’Amadeu Cuito, un dia em va dir: fem gestions per a ressuscitar “Mirador”. Si ens el deixen publicar a Espanya ho farem allí. Jo li vaig contestar: en aquest cas, no comptis amb mi. Si surt a París, hi col·laboraré. Allí vaig publicar un article sobre el “Premio Nadal”. Si hi ha alguna actitud que m’exasperi és la de la gent responsable de “Destino”. L’home típic d’aquesta revista és radicalment incompatible amb el meu caràcter. És l’home que a la guerra tingué un color i ara en té un altre. És evident que resulta ridícula qualsevol comparació entre el periodisme actual i el de la pre-guerra. Són dues coses absolutament distintes. Com diu el senyor Xammar, abans hi havia periodistes bons i dolents. Ara només n’hi pot haver de dolents. No tenen cap sortida. Em voldria carregar els qui prenen la precaució de firmar amb el nom de bateig català els articles en castellà. Precaució inútil, pueril i perfectament ineficaç. Però li faré remarcar que el meu amic Josep Pla, els articles en castellà, els firma José Pla. Si jo publiqués en castellà, cosa que Nostre Senyor no permetrà, els firmaria Eugenio Xammar. En Joan de Sagarra? També és dels qui firmen en català. Jo era molt amic del seu pare. En Joan va tenir la gentilesa de venir a veure’m amb l’Ibàñez Escofet. Excel·lent periodista, l’Ibàñez Escofet. “El Correo Catalán” va baixar molt quan ell se’n va anar. I ara ha fet pujar de nivell el “Tele-exprés”. A Joan de Sagarra, el que li passa és que viu engabiat dins una gàbia de la seva pròpia fabricació. L’article que va fer quan es va morir Maurice Chevalier és l’exemple típic de l’article escrit per una persona que no sap de què parla. I això és una llàstima, és clar. Perquè els dots d’en Joan per a la literatura periodística, i probablement per a la literatura en general, són innegables. El senyor Xammar, com un ase de mal ferrar, com diu ell, desplega sobre una taula totes les sortides vers un periodisme amb cara i ulls. Refusa els possibilismes i m’explica per què no escriu aquí, per a mi l’home que em donarà permís per a escriure en català encara no ha nascut. Joan Alavedra em va dir un dia que ell escrivia en català i que mai ningú no li n’havia donat permís però que ell no se n’havia adonat. La gola de llop s’obre, esfereïdora, contra tots els Sants Paus del país. És una gola de llop que havia de ser exactament igual, ara farà trenta anys. No hi ha cap sortida: per a ell, el color i la frontera són un tot, signifiquen raons absolutes, pertanyen a tothom. He viscut seixanta anys fora de Catalunya. No me n’he enyorat mai: hi ha, en mi, una mena de mimetisme que fa que hagi viscut bé a tot arreu. He viscut a França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya i als Estats Units. Vaig escriure un article a “La Humanitat” exiliada –n’hi escrivia un a l’any perquè m’ho van demanar– amb el títol “Qui de tu s’allunya”, i hi contava l’anècdota d’Alexandre Dumas que anà a una festa, i en preguntar-li algú si s’hi havia avorrit, va contestar: no m’hi podia avorrir perquè jo hi era. La meva tesi pretensiosa és que no m’he enyorat a fora perquè no m’hi he avorrit mai. Jo no he pensat, però, en cap altra llengua que en català. Recordaré també que un gran geògraf francès, Vidal de la Blache, ha parlat de Catalunya com d’un dels pobles més civilitzats del món. I, tenint en compte que jo he conegut íntimament altres pobles, no m’avergonyeixo ni poc ni molt, ans al contrari, de dir que comparteixo l’opinió de Vidal de la Blache.
“Prat de la Riba ha estat l’únic home d’estat que ha donat la Renaixença Catalana”
El senyor Xammar em diu que sempre ha estat fidel a l’esperit de la Unió Catalanista i que, si es va passar a Acció Catalana, és perquè els qui la van fundar, en Manuel Raventós, en Rovira i Virgili, en Bofill i Matas i en Nicolau d’Olwer, eren els seus amics. De la mateixa manera que també anava a prendre el cafè amb ells. Quan li pregunto qui prefereix, si Prat de la Riba o Cambó, intueixo com un lleuger, imperceptible inici de glaç. Aleshores em mira de reüll i em diu: Senyoreta Roig, crec que m’hauria d’enfadar. Per a ell –i haig de reconèixer que, pel que he pogut palpar, avui aquesta opinió és molt estesa– en Prat de la Riba ha estat l’únic home d’estat que ha donat la Renaixença Catalana, a l’igual que en Pla ha estat l’únic gran escriptor. La memòria li retorna dates precises, fets que li remarquen les seves consideracions. Quan fou elegit president de la Diputació de Barcelona, el 1907, Prat de la Riba va fundar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la del Treball, la d’Agricultura… I ara veiem, al cap de seixanta anys, que funcionen al món unes institucions que es diuen OIT, FAO, UNESCO, OMS. Si l’home capaç de fer això no era un vident o un gran home d’estat, ja em dirà vostè… Quan parla d’en Cambó, però, el senyor Xammar arronsa les espatlles i em diu que era un orador parlamentari d’una gran qualitat. Si abans he dit que la seva memòria era molt precisa, ara em sembla que encara és més: la memòria del senyor Xammar és literalment exacta. És com si obrissis l’enciclopèdia catalana pertinent, audaç, aguda, però rotundament fidel, més esclava de les dates i del coneixement concret, que no de l’anàlisi. És, potser, una relació sintètica més que no analítica. Si li faig referència d’algun polític d’esquerres, em diu que, per a citar-ne algun, aquest hauria d’existir. Les paraules dreta i esquerra, per a ell només tenen sentit quan els agents de la circulació assenyalen el camí. Políticament no volen dir res. Somriu quan li recordo que hi havia un senyor que es deia Francesc Layret, era una excel·lent persona, bastant bon orador però pèssim parlamentari. Ja ho he dit abans: em sembla que el senyor Xammar té un verb àgil, brillant i fluid.
“La veu li trontolla, visiblement emocionada, quan parla de Montserrat”
Si li dic el que sóc i em garanteix que no em ficaran a la presó… No cal que m’ho digui, el que és. La passió li aflora, incontenible, a la mirada. Una passió absoluta, dogmàtica, una passió que li regira totes les fibres del cos. Una passió sense cap aresta, ni cap matís, ni cap subtilitat. Podria ésser un exemple vivent –si no fos pel seu cosmopolitisme i el seu radical escepticisme davant d’altres afers– del lema “cada cosa pel seu nom”. La veu li trontolla, visiblement emocionada, quan parla de Montserrat. M’interessa molt, Montserrat. I no sols la muntanya, sinó el monestir, l’església, els monjos, que són quelcom que es confon amb Catalunya. El meu pare i la meva mare van anar a Montserrat de viatge de nuvis quan es van casar. I jo hi vaig anar amb la meva primera muller. I tornat a casar, ja molt vell, amb una dona que per la seva feina no pot viure a Catalunya, no vaig voler, la primera vegada que va venir, que se n’anés sense haver vist Montserrat. L’home, que ha engegat a ple ritme totes les fibres sentimentals de molts anys, em parla d’una làpida i d’una bandera que hi ha exposades al públic i que no acabo d’entendre ben bé a què es refereix. Comprenc perfectament que els monjos de Montserrat fugissin davant d’un esclat de barbàrie en el qual, gràcies a Déu, els forasters hi tenien més part que els catalans. Per a ell, no restaria ni un bocí de Montserrat si la comunitat no hagués comptat amb altre ajut que el “Tercio”. Montserrat existeix tal com el veiem i l’adorem perquè un govern sense forces en va tenir nogensmenys prou per a salvar el que és la més preciosa part del patrimoni de Catalunya, i per tal que quedi clar vull que consti que aquestes paraules són les paraules d’un catòlic. El discurs ha estat lent, pausat, ple d’un silenci emotiu i tens. M’ha fet l’efecte que el temps s’havia aturat des d’un moment immemorial, com si sentís els qui havien mort quan jo naixia. Com si, durant aquests anys, el temps de la història no hagués marcat cap pas important. I, recordo, li vaig recordar també al senyor Xammar, l’actitud solidària i indestructible de molts monjos contemporanis. Ni em volia escoltar… també li vaig adduir, per a mi un recurs infal·lible, que des de les pàgines mateixes de “Serra d’Or” jo havia pogut declarar tranquil·lament que Déu no em preocupava ni gens ni mica. En sentir el nom de la revista, l’atenció del senyor Xammar s’aguditza, la meitat superior es posa més rígida, les mans abandonen l’actitud lassa, els ulls m’observen plens d’electricitat i em torna a parlar amb el mateix to emfàtic i matemàtic d’abans: Sobre “Serra d’Or” he escrit un article, el qual, segons tinc entès, ha circulat de mà en mà, multicopiat, i ha arribat a certes personalitats del monestir. No hi ha dubte que, de totes les publicacions en català que han sortit a l’interior, “Serra d’Or” és la que ha assolit un nivell més alt, una major dignitat. Ara bé, un escriptor català que encara no he tingut la sort de conèixer, en Joan Triadú, va trobar de mal gust que jo qualifiqués la revista de monàstico-progressista i molt seriosament em va preguntar què havia volgut dir, i jo li vaig contestar que havia volgut dir això: monàstica i progressista. I afegia que monàstica, la revista, n’és, evidentment, tal com ho confessa a la primera plana, i progressista també n’és, i no des del punt de vista doctrinal catòlic, sinó per la qualitat i tendència de molts articles que publica. Pel meu gust, és evident que la part que “Serra d’Or” dedica al filomarxisme, avui tant de moda, és excessiva. L’hospitalitat donada al marxisme no m’esfereeix ni poc ni molt; del que em queixo és de la manca de compensació. Em pregunto quina hospitalitat donaria “Serra d’Or” a un article que demostrés, cosa per a mi extraordinàriament fàcil, que Carles Marx era un pensador mediocre, un economista ignorant o un filisteu que mai no va voler rebre a casa seva l’amiga de l’Engels perquè no estaven casats pel civil, un profeta que no en va ensopegar ni una i, finalment, un escriptor detestable. Vaja.
“No m’havia trobat mai amb un ase de mal ferrar, un llop sentimental i escèptic”
Sí, crec que aquest home de vibracions tan incontenibles, és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país. Respecte a la guerra civil, em limitaré a contar una anècdota: una vegada, un personatge de la República, que era amic fraternal meu, em va retreure la meva manca de fe en la victòria. La meva resposta fou aquesta: mai no he cregut que la República pogués sortir victoriosa d’aquest tràngol. Des del primer dia he estat convençut que la seva derrota seria total. El seu aixafament, complet. Malgrat tot: sóc allà on sóc. Quants en coneixes com jo?
Molt pocs, n’he coneguts, com ell. He vist gent de la seva edat plena d’eufòria per un immediat capgirament, n’he coneguts que tenien als ulls la tristesa d’un buit ineludible, d’altres disposats a viure cada vegada amb més força malgrat que la vida se’ls escolés… Però no m’havia trobat mai amb un ase de mal ferrar, un llop sentimental i escèptic, amb contínua disposició per a la polèmica, la discussió, la parcialitat, la ràbia… De desig, només en tinc un: a una sèrie de senyors que els he vist durant molt de temps la cara, poder-los veure el cul. Sóc massa vell per a d’altres coses…