Abert Manent
A la galeria dels catalans rodamóns i estrabullats Xammar ha de tenir un lloc de privilegi. A vint-i-dos anys (havia nascut a Barcelona el 1888) ja emigrà a l’Argentina, on es guanyà la vida escrivint en un diari obscur. El 1904, tanmateix, havia esmolat la seva ploma, jovenívola i lúcida, a “La Tralla”. La fal·lera d’escriure no el deixava de petja: publicà amb certa regularitat a “El Poble Català” i s’encarregà, com a redactor en cap, de la revista barcelonina “Ibèria”, bilingüe i portaveu l’aliadofília dels intel·lectuals catalans, que oferien una tribuna als de tot Espanya. París, Berlín, Ginebra, serien per a Xammar, més que llocs fugissers de pelegrinatge intel·lectual o turístic, centres de la seva vida on, a vegades, semblava definitivament arrelat. Tot i que tornava de tant en tant al país, es divertia més mirant-se’l des de l’estranger, amb una lupa original, de vegades deformada per un sentimentalisme dissimulat o una ironia sense gaire aturador. Un dels seus “oficis” fou el de corresponsal de premsa, d’una dotzena, almenys, de diaris (“La Veu de Catalunya, “La Publicidad”, “El Sol”, etc.); un altre, el de funcionar poliglot d’organismes internacionals, des de la Societat de Nacions a les Nacions Unides. Durant la guerra civil acceptà el càrrec d’agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París.
“Com a polemista era tan temible com intel·ligent. Com a causeur era inimitable”
Com a polemista era tan temible com intel·ligent, bé que propens al dicteri i al puritanisme patriòtic. Com a causeur era inimitable. Escriptor de raça, ha deixat només un parell d’opuscles, un dels quals sortí a Londres el 1916: Contra la idea d’Imperi. Col·laborà esporàdicament a la premsa catalana de fora: “Catalunya”, de Buenos Aires; “Quaderns”, de Perpinyà; “Mirador”, de París.
La seva personalitat, indefinida, esbravada per a les noves generacions, trobà en l’entrevista de Montserrat Roig a “Serra d’Or” (febrer de 1972) un tornaveu que féu vibrar aquell “llop sentimental i escèptic”. A darrera hora, passats els vuitanta, dictà, sense consultar papers de cap mena, refiant-se d’una memòria molt precisa, d’elefant, unes memòries que suposem plenes de notícies, de retrats literaris, d’anècdotes i d’elogis i retrets. Escrites a raig, sense eufemismes ni atenuacions. Quan es puguin publicar el personatge potser quedarà centrat i s’allunyarà d’una mitologia que n’ha nodrit la imatge més de cinquanta anys. Eugeni Xammar morí a l’Ametlla del Vallès el desembre de 1973.
Albert Manent. Serra d’Or. Febrer de 1974
Una tria d’Anna Ballbona (@Aballbona)