Tweet

El perfil que Domènec de Bellmunt dedica a Eugeni Xammar, dins del llibre Figures de Catalunya (Llibreria Catalònia. Barcelona. 1933). A més de la de Xammar, inclou les biografies d’altres personatges de l’època. Són aquests (els esmentem tal i com són anomenats en el llibre) Lluís Companys, Gaziel, Pere Coromines, Lluís Duran i Ventosa, Antoni Xirau, Antoni Xirau, Francesc Pujols, Pauleta Pàmies, Joan Moles, Josep Terradelles, Josep Ma Roviralta, Josep Canudes, Josep Santpere, Josep Viladomat, Lluís Nicolau d’Olwer, Santiago Massana i Francesc Cambó.

Eugeni Xammar és un catalanista d’Europa. Hauríem pogut dir encara que era un “catalanista del món” i no hauríem exagerat gens ni mica, però ens hem volgut circumscriure a l’àrea de les seves activitats presents per no sortir-nos d’aquesta ponderació i exactitud que serveix de norma a la present sèrie d’intervius biogràfics.

Potser alguns lectors de l’època que podríem qualificar de realista en la història del catalanisme no tenen referències d’Eugeni Xammar. Els contemporanis, els joveníssims, no poden tenir, realment, gaire dades d’aquest periodista interessantíssim. En Xammar s’ha passat la seva millor joventut a l’estranger. Ha estat un rodamón. Ha conegut la Ceca i la Meca, ha treballat en diferents diaris i, finalment, s’ha situat a Berlín, on és el corresponsal de dos grans rotatius de llengua espanyola: La Prensa, de Buenos Aires, i Ahora, de Madrid.

És possible que hi hagi qui pugui trobar contradictori el catalanisme inexpugnable d’Eugeni Xammar i el fet que les seves activitats periodístiques siguin totalment absorbides per diaris de parla espanyola. Nosaltres, però, que coneixem les realitats de la premsa molt millor que els que puguin fer-se aquell pensament, podem assegurar que la contradicció no existeix. No hi ha cap diari català la situació financera del qual li pugui permetre de mantenir a Berlín un corresponsal de la categoria periodística d’en Xammar. La vida a Alemanya és cara i difícil, i en Xammar és un home que, després d’una joventut de lluita i de bohèmia, s’ha decidit pel confort i la comoditat. Per altra banda, el cultiu professional del castellà és perfectament compatible amb el catalanisme més íntegre i més intransigent.

“A la tarda en Xammar fa la seva entrada triomfal a l’Ateneu, on és rebut amb abraçades cordials i encaixades autèntiques”

Eugeni Xammar pertany a la promoció intel·lectual dels Josep Carner, dels Gaziel, dels Manuel Raventós, dels Nicolau, amb tots els quals, a desgrat de l’absència i de la distància, ha conservat una íntima relació. Quan ve a Barcelona, la nova de la seva arribada s’escampa com la pólvora entre els penyistes de l’Ateneu i els intel·lectuals del Colom.

– Ha arribat en Xammar!

La notícia sol donar-la gairebé sempre en Manuel Raventós. La recull en Nicolau, aquest la transmet al Lau Duran i d’aquest passa al poeta Sagarra, a l’escriptor Pla i a l’assagista Francesc Pujols. A la tarda en Xammar fa la seva entrada triomfal a l’Ateneu, on és rebut amb abraçades cordials i encaixades autèntiques. La penya d’aquella nit acaba sempre a hores francament subversives.

En Xammar és un esperit observador d’una agudesa extraordinària. Ha sentit sempre una feblesa especial per les hores plàcides del casino i ell sol ha mantingut sempre l’interès central de la conversa o de la discussió. Intel·lectual “né”, posseeix una cultura literària de bona llei i sap administrar-la a profit del seu prestigi d’excel·lent comentarista i d’agradable conversador.

De la República ençà, el nostre home sovinteja els seus viatges a Catalunya. No és que sigui vell, però els cabells li blanquegen. La seva gran cara optimista i festiva comença de tenir poses de serietat. El seu amor a la terra diria’s que inconscientment, el mena com una força misteriosa cap a Catalunya.

Sembla un ocell que féu una gran volada vers països llunyans i que enyora la terra nadiua a la qual torna per fer-hi el niu. Sembla un enamorat que ha deixat la promesa i que aprofita tots els moments i totes les ocasions per venir-la a veure.

Estem asseguts a la terrassa d’un cafè de la plaça de Catalunya. En Xammar ha vingut a passar dos dies a Barcelona i volem aprofitar la seva estada a la nostra ciutat per demanar-li unes dades biogràfiques de la seva persona.

En Xammar passa escassament de la quarantena i ens diu que els petits detalls de mesos i setmanes no tenen absolutament cap importància. Nosaltres que va néixer a l’Ametlla del Vallès i l’home ens rectifica:

– Vaig néixer a Barcelona -ens diu-, però la gent creu de bona fe que sóc fill de l’Ametlla, i crec que abans de morir jo mateix m’ho arribaré a creure. Consti, però, que vaig néixer en un confortable pis de la Ronda de Sant Pere.

De petit -afegeix- vaig estudiar en un col·legi molt bo del carrer de Jovellanos. En deien “Col·legi de Sant Miquel”, sense que pugui establir-se que aquest bon senyor tingués cap títol de propietat sobre aquell modest establiment d’ensenyança. El diria un capellà francès. El col·legi era freqüentat per personalitats tan conegudes i importants com Manuel Raventós i Josep Carner. He de confessar, però, que jo m’hi vaig passar tot el mes plorant com una Magdalena. La causa és curiosa i només arriba a comprendre’s si es té en compte que jo aleshores tenia sis o set anys. El mestre tenia la mania de dir a cada moment la paraula “derivar-los” i jo em pensava que quan deia aquest mot aquell home anunciava la fi del món. Aclarit aquest punt, vaig ésser un alumne estudiós i erudit.

Als deu anys vaig sortir de Barcelona per anar a fer el batxillerat a l’Ametlla del Vallès. Vaig seguir els cursos de l’Institut i de la Universitat de l’Ametlla estant, com un perfecte estudiant comarcal plaga, però aprofitat.

“Vaig sentir, ja de molt jove, la vocació política per mitjà del catalanisme”

Hem preguntat a en Xammar a quina edat començà de sentir allò que hom ha convingut en anomenar “la vocació literària”… I ens contesta:

– Vocació literària, allò que se’n diu vocació literària, no l’he sentit mai. En canvi, vaig sentir, ja de molt jove, la vocació política per mitjà del catalanisme. Recordo com una efemèride brillant de la meva vida que als quinze anys, dia més dia menys, vaig trametre un enèrgic article a La Tralla. Hi propugnava l’ensenyament únic en llengua catalana amb una intransigència absoluta. Una de les afirmacions que hi sentava era que tots els catedràtics i autoritats acadèmiques espanyoles eren uns ases, la qual cosa va produir molt mala impressió, sobretot entre els catedràtics i les autoritats acadèmiques espanyoles. A causa d’aquell article, un oncle meu, catedràtic, va retirar-me un vuitanta per cent d’amistat.

Vaig continuar escrivint a La Tralla i a El Poble Català, a la redacció del qual vaig entrar com a crític musical. Considero obvi aclarir que no sabia absolutament res de música. Aviat, però, vaig abandonat els comentaris musicals per lliurar-me de ple a l’acció política. En aquells temps jo formava part de la Unió Catalanista i desplegava una gran activitat seguint el Dr. Martí Julià, amb en Sansalvador, Millet, Cases-Briz i d’altres que ara no recordo. Dintre la Unió Catalanista nosaltres representàvem la tendència republicana i fou en nom d’aquest grup que vaig contribuir a organitzar el primer Congrés Català de Joventuts Republicanes amb en Layret i en Companys.

Els del nostre grup, i molt especialment Cases-Briz i jo, propugnàvem portar la Unió Catalanista a la intervenció electoral. Arran d’aquesta lluita vàrem fundar l’Associació Nacionalista, que va tenir una gran empenta.

Eugeni Xammar aleshores treballava en una casa de comerç anomenada “Can Brutau”. En sortia a la una per anar a circular pel Passeig de Gràcia amb la colla literària d’en Carner, López-Picó, Rabentós, Sitjà i Pineda, Emili Vallès i Martí Salvat.

En Rabentós era l’enllaç d’aquesta colla amb una altra penya que es passejava per l’altra banda del Passeig de Gràcia i que estava integrada per l’Alòs, en Nicolau, en Valls i Taverner i el Ramonet Abadal.

En Xammar ens diu:

“Era l’època inoblidable i deliciosa en què tots els de la nostra penya fórem expulsats de l’Ateneu perquè, pel que sembla, no observàvem una conducta prou seriosa davant del president Josep Maria Roca, el qual, dit sigui entre parèntesi, era un dels senyors més solemnes de Catalunya. El senyor Roca era solemne com un bisbe mirat i tot ell tenia un aspecte encarcarat i fred com si fos dissecat.

“D’aquella expulsió -afegeix en Xammar- me n’ha quedat un amor tan gran a l’Ateneu Barcelonès que seria capaç de venir expressament de Berlín per passar una estona amb els vells amics de la penya.”

“Amb un altre català vam fer comèdia en un teatre francès on mancaven jaleadores de cante jondo”

Eugeni Xammar era un home inquiet, bohemi i audaç. Volia córrer món. Un bon dia agafà el tren i se n’anà a París. Va estar-hi un parell d’anys escassos vivint una bohèmia simpàtica i rica en anècdotes divertides.

En certa ocasió -ens conta el mateix Xammar-, amb un altre català que es deia Benet i Zembrano vam fer comèdia en un teatre francès on mancaven “jaleadores de cante jondo”. Resulta còmic -afegeix- veure que tots els “jaleadores” érem catalans.

De París, en Xammar se n’anà a provar fortuna a Buenos Aires, on féu de comerciant un parell d’anys més. De l’Argentina tornà a París per fer-hi una breu estada, en el curs de la qual començà a desplegar la seva activitat periodística de corresponsal.

Aleshores sentí uns desigs intensos d’aprendre l’anglès i es decidí a passar el Canal de la Mànega i a situar-se a Londres, on entrà en una casa de mobles en qualitat de dependent. S’hi passà un any i mig. L’any 1913 tornà a Barcelona i entrà a la redacció de El Día Gráfico, que s’acabava de fundar.

“Allí agafà uns tifus terribles i es passà quatre mesos en un hospital del front”

En esclatar la guerra, Xammar tornà a Londres per fer-hi de corresponsal del Gràfic. Entrà a la redacció del diari londinenc Manchester Guardian i, més tard, fou nomenat corresponsal de La Publicidad al front anglès perquè hi esperés la fi de la guerra. Però allí agafà uns tifus terribles i es passà quatre mesos en un hospital del front. Fou una permanència amenitzada amb espetecs d’obusos i canonades.

Acabada la guerra i restablert de la malaltia que l’obligà a un repòs de diversos mesos, en Xammar tornà a Barcelona. Hi estigué poc temps. Al cap d’uns quants dies entrava a la redacció de El Sol, de Madrid, des d’on, més tard, passava a ésser cap de redacció del Fígaro.

Xammar era a Madrid d’una manera exclusivament física i material. Tenia el cap a Europa, seguia els batecs dels interessantíssims moments internacionals de la postguerra, mirava a Ginebra, on es posaven els fonaments de la Societat de Nacions. Un dia agafà el Sud-Exprés i es plantà una altra vegada a París i d’allí se n’anà a Ginebra. Les seves relacions en el món internacional, aconseguides durant la seva època de corresponsal de guerra i de redactor del Manchester Guardian, li valgueren un lloc a les Oficines de la Societat de Nacions. Cal dir que en Xammar parla i escriu cinc idiomes correctament i que aquest avantatge representava un complement important de la seva preparació i de la seva vàlua personal.

L’any 1922 prengué una part importantíssima en l’organització de la Conferència Internacional del Trànsit, celebrada a Barcelona. L’any 1924 abandonà la Societat de Nacions i es traslladà a Berlín, on es dedicà novament al periodisme reprenent les seves tasques de corresponsal de La Publicitat (aleshores ja catalana) i de col·laborador de diversos diaris de Madrid i Amèrica Llatina.

Durant la dictadura en Xammar escriví interessantíssims articles de combat contra la monarquia espanyola i altres, no menys interessants, de propaganda del problema català. Quan es produïren els fets de Prats de Molló, en Xammar documentà la premsa alemanya sobre la qüestió catalana amb notes divulgadores del cas de Catalunya, del moviment preparat pels exiliats i de la personalitat de Francesc Macià.

“En Xammar ha aconseguit la primera i més gran il·lusió de la seva vida: adquirir una caseta a l’Ametlla del Vallès”

Actualment, Eugeni Xammar és el corresponsal de Ahora, de Madrid, i de La Prensa, de Buenos Aires, a la capital alemanya.

Com a nota curiosa de la biografia d’aquest periodista dinàmic, és interessant de manifestar que en Xammar ha aconseguit la primera i més gran il·lusió de la seva vida: adquirir una caseta a l’Ametlla del Vallès.

– ¿Us queda alguna altra il·lusió per realitzar? –li hem preguntat.

I en Xammar ens ha contestat, mig seriós i mig bromejant, tot fent aquell joc nasal interrogatiu tan característic d’ell:

– La primera d’il·lusió ve a ésser com una premissa. Ja em comprendreu que em convindria, com el que em menjo, poder gaudir, amb una certa tranquil·litat, de la meva caseta de l’Ametlla…

Una tria d’Anna Ballbona (@ABallbona)