“La guerra en el aire”

Entrada11.LaPublicidad1(LA PUBLICIDAD. 19 de setembre de 1916. (Pàg 1). Signat per Eugenio Xammar)

Desde Londres 

Una visita a la Escuela Central de Aviación 

(De nuestro corresponsal)

Algunos corresponsales de la Prensa extranjera en Londres hemos tenido ocasión de visitar, invitados por el “Foreign Office”, la Escuela Central de Aviación. De la estación de Paddington donde encontramos a Mr. Hugh Law, miembro de la Cámara de los Comunes, encargado de organizar y conducirla excursión, nos dirigimos en tren a P. y de allí fuimos llevados en automóviles del ministerio de la Guerra a la Escuela, instalada en el aeródromo de U. Los corresponsables de “La Stampa”, de Turín, “Il Secolo”, de Milán, “La Gaceta de la Bolsa” y “Novois Vremia”, de Petrogrado y de la gran agencia norteamericana United Press, figuraban en la excursión a la que yo fui invitado en representación de LA PUBLICIDAD. Continue reading

El senyor Eugeni Xammar: un llop sentimental i escèptic

Repor Montserrat Roig febrer 1972 1(Montserrat Roig, reportatge dins la revista Serra d’Or, febrer, 1972.  Fotografies de Pilar Aymerich)

 Uns ulls ciutadans com els meus, avesats a la llum incerta de les claraboies i als sorolls sincopats de les canonades, a la pudor de les clavegueres i a l’escassetat de clarianes al cel, als raigs de llum que es perfilen amb vergonya a través de les escletxes, a les variadíssimes olors de sofregits de tots els celoberts de Barcelona, als crits estridents de les porteres i als marrameus dels autobusos quan ens fan engolir una bona proporció del fum negre i dens que vomiten, als plàtans i a les desolacions que deixen els espais verds quan acaben de morir, uns ulls com els meus, dic, absents d’història rural, sense tradició pairal, desconeixedors per insuficiència de visions paisatgístiques, tenebroses o plàcides però al cap i a la fi paisatgístiques, uns ulls com els meus, torno a repetir, com poden descriure aquesta visió d’hivern pacífic i de somort aleteig que m’ofereix la plana del Vallès Oriental? Hauria de dir mentides. Obrir frenèticament el Fabra i encalçar gasivament l’adjectiu, dominar el substantiu, controlar el verb. Podria desconcertar els ulls impacients del lector amb alguna beneiteria retòrica, omplir-li el cap de falòrnies, entabanar-lo amb floridures meloses i ensucrades, en una paraula. Però prefereixo constatar el següent: mentre anàvem a veure el senyor Eugeni Xammar i quan encara el cotxe no havia enfilat l’autopista de l’Ametlla, a l’esquerra de la carretera de Granollers –diuen que aquesta autopista la va fer construir un senyor polític o militar molt important per a ell tot sol–, vaig poder veure el Montseny tot nevat i descansar la vista en un paisatge calmat, d’una bellesa tènue i silenciosa. Continue reading

“La cruïlla de camins”, per Eugeni Xammar

Entrada9.Mirador1(Revista Mirador, 23 de juliol de 1931)

 Torna a estar plantejat, amb agudesa màxima, el problema central de la política europea. Les relacions franco-alemanyes fan una nova crisi i una de les conseqüències d’aquesta crisi –la més important– és el desballestament financer de tota l’Europa central. No desconeixem ni no neguem que la crítica situació actual, tant de la hisenda pública com de l’economia privada, a Alemanya, té també causes d’ordre no polític: excés de producció, atur forçós, endeutament desmesurat de les corporacions públiques i de moltes grans empreses industrials, pes de les anualitats del pla Young damunt del pressupost. Tot això concedit, s’imposa, però, a l’observació de tothom, aquest fet indiscutible: Europa no es troba únicament davant d’una sèrie de problemes econòmics i financers de magnitud més o menys considerable, que demanen un tractament tècnic. Europa es troba confrontada amb un problema general de confiança que exigeix un desenllaç moral. Una solució política. Continue reading

Quim Torra: “Pràcticament tot el periodisme català estava a les fosques”

Quim Torra / Fotografia d'Albert Salamé

Quim Torra / Fotografia d’Albert Salamé

Quim Torra (1962), ara director del Born Centre Cultural i vicepresident d’Òmnium Cultural, és un dels principals culpables de la revifalla de l’interès, en els últims anys, per Eugeni Xammar i per la generació dels periodistes catalans d’abans de la guerra. De Xammar, en publica la biografia Periodisme? Permetin! (Símbol Editors, 2008), un aprofundit i apassionat retrat de 300 pàgines que en descobreix aspectes menys coneguts. Amb l’assaig Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Premi Carles Rahola d’assaig del 2009) va rescatar altres periodistes catalans de l’època de la República, com Just Cabot, Francesc Madrid, Àngel Ferran o Manuel Fontdevila, noms que ha recuperat i editat amb el seu segell, Acontravent. I properament, amb Xavier Pla, editarà un extens volum de cartes de Xammar. Continue reading

Òmnium Cultural homenatjarà Eugeni Xammar amb un mural a Sant Feliu de Codines

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar

Els dies 16, 17, 18 i 19 d’abril tindrà lloc un nou projecte d’Òmnium Cultural a Sant Feliu de Codines. Es tracta d’un mural pictòric en homenatge al periodista Eugeni Xammar (1888-1973) i en defensa del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió.

Els dissenyadors del mural, els artistes gràfics Carles Azcón i Pere Piquer, el pintaran sobre el mur que hi ha al carrer de la Fonteta, tot baixant cap al Centre Cívic. L’acció serà a la vista dels vianants, de manera esdevindrà també una acció d’art en viu al carrer.  Continue reading

“Una casa que és un món. A la Conca del Ruhr, Krupp, d’Essen” (EUGENI XAMMAR. Reportatge a la revista D’Ací d’Allà, maig de 1923)

1D'Acíd'Allàmaig1923.1Des de fa uns quants mesos els llegidors de D’Ací i d’Allà, guiats per la ploma i la sensibilitat d’un conductor expert, han anat resseguint algunes de les més belles ciutats, alguns dels racons i viaranys més encisadors de l’Alemanya d’art i, sobretot, d’aquella Alemanya meridional, esponjosa i muntanyenca, pictòrica i musical, país de la ploma al capell, de la calça curta, de la cervesa a dojo i de les noies grasses. País que, com a pintoresc, en pot donar –per dir-ho així– vint-i-cinc a acabar a trenta a molts països que passen per ésser dels més pintorescs del món.

Nosaltres, que som periodistes d’ofici i que no podem anar allà on voldríem, sinó que hem de fer cap allà on l’actualitat ens crida, convidem ara als llegidors a venir envers altres indrets del gran país alemany: cap a la Conca de les terres negres i dels cels de plom, de les cases fetes amb motllo i arrenglerades a centenars, de la gent xuclada i entristida per un treball inhumà, necessari i formidable. És la terra de les riberes del riu Ruhr, terra rica i tràgica, plena de força i buida de joia. Continue reading

“Els anarquistes em demanen la fe de baptisme”, per Peer Gynt

Entrada6.Imatge(EL BE NEGRE. Barcelona, 27 de maig de 1936)

El meu article sobre l’assassinat dels germans Badia ha tingut el mèrit de no agradar a “Solidaridad Obrera”, orgue estipendiat de l’anarquisme, del pistolerisme i del feixisme espanyol a Catalunya. “Solidaridad Obrera” és un diari macabre. Un dels cretins que la redacten –anarquisme és sinònim de cretinisme intel·lectual–, m’ha dedicat un entrefilet anònim en el qual es queixa del meu “léxico de basura y de prostíbulo”, parla de la nova “mente de perturbado”, diu que ara no és possible que Peer Gynt “disfrute del uso de la razón”, assegura que EL BE NEGRE és un be que “escupe pus” i afirma que la meva “contextura moral está a la altura de las alcantarillas”. Continue reading

“Contra l’Espanya feixista, una Catalunya independent”, per Peer Gynt

Entrada5.Imatge(EL BE NEGRE, 22 d’abril de 1936)

No ésser diputat té els seus avantatges. El principal és el de poder parlar sense embuts. En nom dels diputats del Front d’Esquerres de Catalunya el senyor Tomàs i Piera, durant el debat polític al Parlament espanyol, va fer una declaració de perfecte ministerialisme, de confiança absoluta en el Govern. Això era un dimecres. L’endemà, dijous, quedava tràgicament demostrat que el Govern de Madrid contava amb la confiança absoluta del senyor Tomàs i Piera però no tenia cap motiu per tenir confiança ni en la Guàrdia civil, ni en la Policia, ni en l’Exèrcit, ni en el seu propi ministre de la Governació. Un senyor, aquell ministre de la Governació, que quan escriu cartes al rector de la parròquia té el delicat costum de cloure-les “ofreciéndose como feligrés”. Continue reading

“El Sr. Ventosa va per mal camí”, per Peer Gynt

Entrada 4. Imatge(El Be Negre. Barcelona, 1 d’abril de 1936)

Quina feina hi fa el senyor Ventosa a les reunions que els polítics espanyols enemics de Catalunya celebren a Madrid?

No deu haver-hi a hores d’ara cap catalanista que no s’hagi fet aquesta pregunta. Tots  els catalans tenim el dret, tenim l’obligació, d’acarar-nos amb el senyor Ventosa i preguntar-li directament quines són les intencions, quins són els mòbils que el porten a buscar públicament el contacte amb els enemics de Catalunya. Tenim aquest dret i aquesta obligació, en primer lloc, els catalans per als quals el sentiment catalanista és, abans que tota altra cosa, un sentiment de dignitat. Continue reading

“Aficionats a la censura”, per Peer Gynt

Entrada3.Imatge El Be Negre(EL BE NEGRE. Barcelona, 5 de febrer de 1936)

Tinc l’honor i la satisfacció de comunicar al públic en general, i als diaris catalans en particular, que ha estat aixecada la censura de Premsa.

No em diguin que d’això ja fa temps, que tothom ho sap i que es veu que visc a fora. Visc a fora, però no vinc de l’hort.

Hi havia la censura establerta per decret. Durant un any i tres mesos la censura va funcionar amb un rigor i una precisió perfectes. Tots els interessats estaven contentíssims: el bisbe Irurita, La Veu de Catalunya i el general Sánchez-Ocaña, els militars i els capellans, els atracadors, els regionalistes, els magistrats i els estraperlistes. Catalunya era una vinya amb el propietari a la presó per delicte de catalanitat. Els raïms estaven a la disposició dels gossos i dels eixerits. Continue reading