(Montserrat Roig, reportatge dins la revista Serra d’Or, febrer, 1972.  Fotografies de Pilar Aymerich)

 Uns ulls ciutadans com els meus, avesats a la llum incerta de les claraboies i als sorolls sincopats de les canonades, a la pudor de les clavegueres i a l’escassetat de clarianes al cel, als raigs de llum que es perfilen amb vergonya a través de les escletxes, a les variadíssimes olors de sofregits de tots els celoberts de Barcelona, als crits estridents de les porteres i als marrameus dels autobusos quan ens fan engolir una bona proporció del fum negre i dens que vomiten, als plàtans i a les desolacions que deixen els espais verds quan acaben de morir, uns ulls com els meus, dic, absents d’història rural, sense tradició pairal, desconeixedors per insuficiència de visions paisatgístiques, tenebroses o plàcides però al cap i a la fi paisatgístiques, uns ulls com els meus, torno a repetir, com poden descriure aquesta visió d’hivern pacífic i de somort aleteig que m’ofereix la plana del Vallès Oriental? Hauria de dir mentides. Obrir frenèticament el Fabra i encalçar gasivament l’adjectiu, dominar el substantiu, controlar el verb. Podria desconcertar els ulls impacients del lector amb alguna beneiteria retòrica, omplir-li el cap de falòrnies, entabanar-lo amb floridures meloses i ensucrades, en una paraula. Però prefereixo constatar el següent: mentre anàvem a veure el senyor Eugeni Xammar i quan encara el cotxe no havia enfilat l’autopista de l’Ametlla, a l’esquerra de la carretera de Granollers –diuen que aquesta autopista la va fer construir un senyor polític o militar molt important per a ell tot sol–, vaig poder veure el Montseny tot nevat i descansar la vista en un paisatge calmat, d’una bellesa tènue i silenciosa. Continue reading →