Des de fa uns quants mesos els llegidors de D’Ací i d’Allà, guiats per la ploma i la sensibilitat d’un conductor expert, han anat resseguint algunes de les més belles ciutats, alguns dels racons i viaranys més encisadors de l’Alemanya d’art i, sobretot, d’aquella Alemanya meridional, esponjosa i muntanyenca, pictòrica i musical, país de la ploma al capell, de la calça curta, de la cervesa a dojo i de les noies grasses. País que, com a pintoresc, en pot donar –per dir-ho així– vint-i-cinc a acabar a trenta a molts països que passen per ésser dels més pintorescs del món.
Nosaltres, que som periodistes d’ofici i que no podem anar allà on voldríem, sinó que hem de fer cap allà on l’actualitat ens crida, convidem ara als llegidors a venir envers altres indrets del gran país alemany: cap a la Conca de les terres negres i dels cels de plom, de les cases fetes amb motllo i arrenglerades a centenars, de la gent xuclada i entristida per un treball inhumà, necessari i formidable. És la terra de les riberes del riu Ruhr, terra rica i tràgica, plena de força i buida de joia.
“A la conca del Ruhr de tot arreu a tot arreu hi podeu anar amb tramvia”
Sabeu el què és la Conca del Ruhr? És una sola, immensa, inacabable ciutat de sis milions d’habitants. Essen, Mülheim, Gelsenkirchen, Dortmund, Bochum, Relinghausen, Oberhausen, Werden, Buer, Bredeney, són ciutats amb administració independent, però de fet no són més que barris de la gran ciutat del Ruhr. De tot arreu a tot arreu hi podeu anar amb tramvia, que és el més ciutadà de tots els mitjans de locomoció. No hi ha carreteres; no hi ha res més que carrers. No hi ha camps; tot són fàbriques i mines i dipòsits de les fàbriques i de les mines; no hi ha arbres o molt pocs; en canvi hi ha milers i milers de xumaneies. De tant en tant una clapa verda; un camp conreuat entre casa i casa us fa l’efecte d’una cosa de l’altre món. Només a la vora del riu hi trobeu indrets on hi fa de bon estar: prats i salzeredes que conserven la neu blanca a l’hivern, i a l’istiu us donen jaç i ombra i l’ambient que fa falta per a escriure una simfonia pastoral o per a fer una costellada.
Fora d’aquests racons del riu, res més que carbó i fum. Fàbriques i més fàbriques. I entre les fàbriques innombrables, al cor mateix d’Essen, fent com una altra ciutat emmurallada dintre de la ciutat, la fàbrica immensa de la casa Krupp, una casa que és un món.
“De la casa Krupp en surten una munió d’articles que fa feresa”
A banda i banda del carrer principal d’Essen, un clos de quatre quilòmetres d’amplada i vuit de llargada. Dintre d’aquest clos hi trobeu mines de carbó, alts forns, fundicions d’acer, tallers de muntatge. Hi treballen entre tot plegat més de cent mil homes, i dintre de la fàbrica hi ha estesos dos cents setanta quilòmetres de via fèrria, és a dir, una xarxa de ferrocarrils més important que la de les províncies de Ferrol, Cuenca i Sòria plegades. De la casa Krupp –car tot aquest bé de Déu és de la casa Krupp– en surten una munió d’articles que fa feresa. Tot allò que pot sorgir de la combinació del ferro, el carbó, la química i l’enginy de l’home, ho trobareu representat a la sala de mostres de la fàbrica. Aquesta sala de mostres –una nau de mig quilòmetre– és un espectacle desconcertant. Tota ella està disposada amb un sentit agudíssim del contrast, amb la intenció de fer-vos admirar a l’ensems la força i la traça. Al costat d’una locomotora imposant hi trobeu el mostruari de les peces d’acer per a rellotgeria; tocant al stand de maquinària agrícola, hi ha la instal·lació d’instruments de cirurgia i d’òptica. Les turbines per a vaixells i les agulles de fer mitja, els automòbils i bicicletes, les caixes registradores, les vagonetes per al transport de mineral, el filferro de totes menes, els llingots de ferro en brut i les eines més delicades per a tots els oficis. Tot hi és: trieu i remeneu.
“El nou ideal dels Krupp sembla ésser que tots els homes del món no llaurin més que amb maquinària”
Però no hi cerqueu res del que fou fins ara fa pocs anys la producció central i la raó d’ésser de la casa Krupp. Ni canons, ni fusells, ni obusos ni cuirasses. La casa Krupp s’ha transformat radicalment. Després d’haver treballat durant un segle per a facilitar als homes la tasca d’esmicolar-se, ara s’aplica a les construccions més útils i més inofensives. El tercer rei de la dinastia Krupp –Frederic Alfred–, va inventar per a la seva casa un lema superb i contradictori: “Els meus canons travessen totes les cuirasses; les meves cuirasses no les travessa cap canó.” L’ideal de Frederic Albert Krupp era que si una guerra hi havia d’haver al món, tots els bel·ligerants no empressin altres armes que les de la casa Krupp. El nou ideal dels Krupp d’avui, després de les ensenyances de la guerra darrera, sembla ésser que tots els homes del món no llaurin, ni rasclin, ni seguin, ni batin més que amb maquinària sortida de la vella fàbrica d’armes. Després de l’immens pecat de la guerra, cerquen la redempció pel treball.
“No hi ha més història de la ciutat d’Essen que la història dels Krupp”
Hem parlat del tercer rei de la dinastia Krupp, car, en efecte, a Essen i a tota la Conca del Ruhr la posició i la força de la casa Krupp són sobiranes. No hi ha més història de la ciutat d’Essen que la història dels Krupp. Quan a la forja del fundador de la dinastia, Frederic Krupp, hi treballaven mitja dotzena d’homes, a Essen no hi havia més que 3.000 habitants. Frederic Krupp va introduir al continent europeu la fundició d’acer –que fins aleshores havia sigut un secret dels anglesos–, va fracassar econòmicament i va morir, deixant la seva casa arruïnada. Però el seu fill Alfred –segon rei de la dinastia– aconseguí explotar amb profit les iniciatives del fundador, i quan a mitjans del segle passat la fàbrica Krupp assolí reunir el primer miler de treballadors, el poble d’Essen s’havia convertit en una ciutat de 30.000 habitants. Acabada la guerra amb França, l’any 1872, eren 10.000 els treballadors de la casa Krupp i 100.000 els habitants d’Essen. Trenta anys més tard les fàbriques Krupp, sota la direcció del tercer rei Frederic Alfred, donaven feina a 50.000 homes i Essen esdevenia una urbs de més de 300.000 ànimes. I avui, sota el regnat de la quarta generació de la dinastia, els obrers de Krupp són més de 100.000 i els habitants d’Essen més de mig milió. I si Essen és una de les ciutats més lletges d’Europa, les fàbriques Krupp, en canvi, són una de les meravelles del món.
Recerca, tria i edició dels articles a cura d’Anna Ballbona(@Aballbona)