Tweet

Quim Torra (1962), ara director del Born Centre Cultural i vicepresident d’Òmnium Cultural, és un dels principals culpables de la revifalla de l’interès, en els últims anys, per Eugeni Xammar i per la generació dels periodistes catalans d’abans de la guerra. De Xammar, en publica la biografia Periodisme? Permetin! (Símbol Editors, 2008), un aprofundit i apassionat retrat de 300 pàgines que en descobreix aspectes menys coneguts. Amb l’assaig Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Premi Carles Rahola d’assaig del 2009) va rescatar altres periodistes catalans de l’època de la República, com Just Cabot, Francesc Madrid, Àngel Ferran o Manuel Fontdevila, noms que ha recuperat i editat amb el seu segell, Acontravent. I properament, amb Xavier Pla, editarà un extens volum de cartes de Xammar.

-Quan et planteges la biografia, et sorprèn que hi hagi parts d’en Xammar que estaven a les fosques?

Sí, però és que això és el mínim, el que em sorprèn és que pràcticament tot el periodisme català estava a les fosques. D’un periodista compromès amb el seu país, que marxa a l’exili, que mor abans de la democràcia, no n’havia quedat gairebé cap rastre, excepte els elogis del seu amic Josep Pla, i el seu llibre de memòries que surt per casualitat i en l’últim moment. Sense aquell llibre de memòries esplèndides d’en Xammar no n’hauríem cantat ni gall ni gallina. Amb la biografia, vaig intentar fer el negatiu d’aquell llibre, és a dir, de tot el que no deia o només insinuava. Quan ell deia: “el meu primer article va sortir a La Tralla”, l’intentava localitzar; o bé “vaig escriure en El Be Negre”, doncs veure quins eren els seus articles. Amb tot això, la meva teoria és que si un periodista ha fet bé la seva feina i ha estat present en les coses que passaven, també aprens de la història del país a través d’ell, dels seus ulls. Jo vaig fer un curs d’història de Catalunya seguint en Xammar.

 -Aquests anys del Xammar més jove, abans de Berlín, i de després de la guerra eren els que menys coneixíem?

Era el repte més gran, perquè quan jo intento la biografia ja havien sortit les antologies dels llibres de Berlín. I estava quedant justament la idea del corresponsal brillant de Berlín i prou. No estic segur que li agradés passar com el reporter estrella en aquells anys a Berlín, perquè ell havia tingut una certa lluita política i un compromís amb el país a través de la ploma, i potser valia la pena intentar explicar això, també. I intentar explicar per què aquests periodistes es queden sense veu i sense tribunes i s’acaben guanyant la vida de la manera més miserable, de traductors o amb feines que no tenen cap interès, quan haurien seguit escrivint obres d’un gran interès.

-Fins la teva biografia no se n’havia fet gaire cabal del seu caràcter catalanista. L’apropiació espanyola del Xammar berlinès feia que això passés desapercebut?

Passa amb Xammar i passa amb Pla. Són molt bons escrivint, i això agrada a tothom, prescindint d’ideologies polítiques. Però Pla i Xammar també escrivien com escrivien perquè vivien en el país que vivien. Abans que jo, d’altres ja ho havien insinuat, ni que fos puntualment, i en aquest temps que m’hi vaig posar, tant en Francesc Canosa com l’Enric Vila m’havien fet adonar d’aquest component. Una mica va ser per això també que m’hi vaig posar.

“Xammar és l’home del periodisme dialèctic, que Quim Monzó bateja com a periodisme pugilístic”

-El seu catalanisme insubornable davant els “destinataris”, davant de l’espanyolisme, i el seu esperit crític el fa quedar sense qui el reivindiqui? Perquè no és un catalanisme fàcil d’etiquetar i reparteix cleques a tot arreu…

Reparteix a tot arreu… El catalanisme és una de les coses que el fa situar-se en un espai incòmode, per alguns. I també ideològicament és un liberal, i en aquells anys 60 i 70 és una mala posició si vols perdurar…

-Més o menys com ara…

En un moment de predomini de tesis marxistes, tot aquest món liberal i catalanista queda molt ensorrat perquè els franquistes evidentment no aixecaran un dit per ells, però l’oposició marxista-comunista tampoc. Els hem anat recuperant ara, els Cabot, Xammar, Ametlla… tota aquesta tradició, aquesta gent entre Unió Democràtica i Acció Catalana, que estaven en una posició intermèdia, des d’un punt de vista ideològic, que podien estar entre els vencedors de la guerra, entre cometes, però que nacionalment estaven entre els perdedors. Et donen una visió bastant aproximada del que va ser el desastre de la guerra espanyola.

–Si ens mirem la seva generació, on situaries Xammar?

Periodísticament és l’home del reporterisme, del reporter estranger, i el que n’ha quedat són les seves cròniques des de Berlín. Sap greu que no escrivís més, perquè les peces més costumistes o nostàlgiques, com els primers articles de l’exili o el de Nadal a Barcelona, són peces mestres en si mateixes. És, alhora, l’home del periodisme dialèctic, que Quim Monzó bateja com a periodisme pugilístic. Hi ha una tradició a Catalunya d’aquest tipus de periodista de bufetades o, més aviat, de queixalades. Probablement això és el que hereta un Ramon Barnils. La baula de la cadena de Xammar passa a Barnils, i de Barnils, actualment… Qui seria? No ho sabem, però aquests són periodistes capaços d’encendre grans polèmiques.

 “El seu catalanisme és del bon humor i la mordacitat, no és gens sentimental”

-Què és el que t’enamora de Xammar?

Que d’alguna manera el seu catalanisme és del bon humor, és un catalanisme irònic, i aquesta seria una bona manera de resumir-lo. No és gens sentimental, és antillagrimeta, i combat amb la paraula, nua. Com que ha llegit molt, sap que la millor manera de fer mal és amb la mordacitat i la ironia.

-Com expliques que ens hagi arribat amb tantes dificultats?

Perquè el 80% dels periodistes catalans de l’any 1939 han de deixar el país, s’exilien, i aquesta és la dada que ho canvia tot. Tot aquell imaginari col·lectiu desapareix d’un dia per l’altre. Diferents generacions de periodistes catalans són educats sota altres paràmetres i tradicions. Ens costa molt –no ho hem aconseguit– agafar el fil de la tradició, i aquest és el drama. Són suplantats per uns altres periodistes, senyor Sentís, etc., que són els que la gent va estudiant i amb els que va creixent. Ningú se’n recorda dels perdedors que es van exiliar i van desaparèixer. Ha estat ara que hem pogut començar a mirar enrere i veure que hi havia una tradició periodística catalana. És la que amb normalitat s’hauria de reivindicar i ensenyar a les facultats de periodisme.

-La teva biografia surt el 2008, enguany som a l’Any Xammar. Han passat set anys, creus que en Xammar descansa més tranquil?

Crec que sí. Entre això, el pla de comunicació exterior de la Generalitat, que duu el seu nom… I sobretot, hi ha un fet molt important: sempre vaig dir que això aniria bé el dia que la gent de l’Ametlla, el seu poble, es cregués el personatge. Que l’Any Xammar l’hagi impulsat l’Ajuntament de l’Ametlla em fa estar molt content. Ara no és un personatge tan oblidat com altres.

-Estirant el fil d’en Xammar, edites periodistes de la seva generació. Quan fas aquesta feina, que entronca molt amb la que va fer Pòrtic als anys 70, tens la sensació de dir: com pot ser que no els coneguem?

Sí, tinc aquesta sensació.

-…I ha valgut la pena aquesta feina?

Sí, però acabarà passant que d’aquí a 25 anys… Mira, allò va ser el senyor Fornas als anys 70, jo alguna coseta ara al 2010… i al 2030 hi haurà algú que dirà que bons que eren el Just Cabot i no sé qui més. Vull dir que no pot ser que cada 25 anys tornem a redescobrir certs autors. El periodisme català hauria de ser bel·ligerant amb aquest tema. Potser que anem trobant la manera d’explicar el que hi havia. Jo ho faig sense cap ànim mortuori de ressuscitar cadàvers, sinó perquè són molt divertits i escriuen molt bé. Són gent de qui aprens molt llegint-los, que t’expliquen unes històries molt ben explicades.

 -Les converses de Josep Badia amb Xammar per fer les memòries de ‘Seixanta anys d’anar pel món’ les has qualificat com un dels grans moments de la literatura catalana. Sense en Badia, deies, no existiria Xammar?

N’estic convençudíssim, perquè és molt cansat haver d’anar a una hemeroteca, mirar un microfilm, fotografiar-lo, transcriure’l, buscar un editor… No ens enganyem, ens hauria costat moltíssim. Sort que li fa dictar aquestes memòries. L’Amadeu Cuito diu que no és res en comparació amb els seus articles, perquè tot i que sembli fàcil amb aquesta memòria, amb aquesta facilitat de donar conversa inesgotable, escrivint era molt curós, meditava molt… Els seus articles de Mirador de finals dels 60 són antològics, no hi falta ni hi sobra una coma. En qualsevol cas, les memòries ens van ser la punta de l’iceberg que s’amagava. Quan no hi ha iceberg no sabem què hi ha a sota, i això ens ha passat amb no sé quants periodistes més. Com que no s’ha pogut fer cap judici al franquisme, ens ha costat molt, molt recuperar la memòria.

 “Les cartes poden ser uns ‘Seixanta anys 2’, serà un volum enorme, amb moltes cartes a amics seus”

-Si ens el mirem com un autor i el llegim literàriament, què és el que el fa vigent als nostres ulls del segle XXI?

És un periodista molt compromès amb l’època que li toca viure i que t’ho explica amb un gran coneixement del lloc on està, de la política i de la societat on viu, sigui l’anglesa, l’alemanya… És capaç d’explicar-te el que està passant en aquells països d’una manera molt planera i amb una gran anàlisi política.

-I les cartes?

Les cartes famoses les hem d’aconseguir tenir en algun moment, però dependrà del ritme amb què el mític Xavier Pla continuï la seva feina, perquè està a les seves mans. Les cartes poden ser uns ‘Seixanta anys 2’. Serà un volum enorme, de moltes pàgines, amb moltes cartes a molts amics seus. Només hem pogut conservar les que ell envia però no és possible fer el joc de l’intercanvi perquè ell no va guardar res o s’ha perdut tot. Si el Xammar, habitualment, quan publicava i ho podia llegir qualsevol, ja mantenia un to alt d’ironia i sarcasme, quan està escrivint en privat això es multiplica per deu. Per tant, surten cops de puny permanentment.

-Alguna sorpresa?

No. Ell és sempre ell. Això també és una de els virtuts de Xammar. Aquest catalanisme granític, que diu en Pla. De jove va militar a la Unió Catalanista i sempre va mantenir els mateixos principis. Pla també diu que és l’únic antifranquista convençut que va conèixer, perquè no depenia de ningú d’aquí, perquè es va guanyar la vida a fora. Això li va donar una gran llibertat de pensament i d’independència de criteri. Aquí tothom acaba depenent d’algú o és amic de no sé qui.

-En Xammar, en els anys de l’exili, quina relació té amb els altres periodistes?

Tot aquell món s’esmicola i no en queda res. Sabem que a la rebotiga de la impremta-papereria d’en Cabot, a París, a Montparnasse, hi anaven, de tant en tant, a dinar, el Cabot, en Ferran Cuito i en Xammar. Amb en Ventalló s’envien una correspondència molt divertida. Amb Pla recupera l’amistat després. Però ell no torna a fer de periodista. Es guanya la vida a les Nacions Unides i en organismes internacionals fent traduccions. On pot escriure algú que combat a Franco? Les revistes de l’exili van anar desapareixent. Ell no vol tornar. Queda com una figura mítica i llegendària dels anys de la República.

-Però ell tampoc se n’arriba a lamentar del fet de deixar el periodisme…

No, és que per ell és un tema bastant alimentari. Se’n faria creus que aquí li féssim entrevistes, li donéssim voltes… Diria “jo em guanyava la vida fent això! I després vaig trobar una altra manera de guanyar-me la vida”. Hi ha una carta a Pla on li diu: “Vós sou l’únic que sabeu escriure, Pla, tots els altres som unes coques”. Unes coques! Xammar pensa que Pla és el millor. Després resulta que fa unes memòries molt divertides, que ens ha interessat per altres temes, i també té interès quan està amb el primer i únic govern del president Irla a l’exili… I coneix a tothom. Els elogis que li dedica el Madariaga [escriptor i diplomàtic espanyol, ambaixador durant la Segona República], amb qui es devia barallar, segur, són extraordinaris.

 Anna Ballbona (@Aballbona)

Les fotografies són d’Albert Salamé