(EL BE NEGRE, 22 d’abril de 1936)
No ésser diputat té els seus avantatges. El principal és el de poder parlar sense embuts. En nom dels diputats del Front d’Esquerres de Catalunya el senyor Tomàs i Piera, durant el debat polític al Parlament espanyol, va fer una declaració de perfecte ministerialisme, de confiança absoluta en el Govern. Això era un dimecres. L’endemà, dijous, quedava tràgicament demostrat que el Govern de Madrid contava amb la confiança absoluta del senyor Tomàs i Piera però no tenia cap motiu per tenir confiança ni en la Guàrdia civil, ni en la Policia, ni en l’Exèrcit, ni en el seu propi ministre de la Governació. Un senyor, aquell ministre de la Governació, que quan escriu cartes al rector de la parròquia té el delicat costum de cloure-les “ofreciéndose como feligrés”.
Jo no sé si el senyor Tomàs i Piera es fa la il·lusió que, per la seva boca, tan admirablement ministerial, Catalunya va fer sentir la seva veu al Parlament d’Espanya. Si és així, em crec obligat a donar-li una amistosa empenta per fer-lo caure de cavall. Jo no sé si els diputats del Front Català d’Esquerres creuen que la defensa de la República -i de Catalunya- ha de quedar exclusivament encomanada als partits socialista i comunista. Jo no ho entenc així, i els faig el favor -sóc generós- de creure que ells tampoc ho entenen així.
El que passa és que són diputats i tenen -com se sol dir- una consciència clara de la gran responsabilitat que pesa damunt de les seves espatlles. Un diputat -un diputat responsable- està obligat a dir coses solemnes i, si és ministerial, a tenir més confiança en el Govern que el Govern mateix. Dominat pel seu sentit de responsabilitat, un diputat és capaç d’assistir impassible a la preparació de les més espantoses catàstrofes. Un diputat ministerial és un home d’un optimisme granític. Quan el diputat ministerial és català, el seu optimisme és granític i angelical.
Un dia del mes de juliol del 1932, un amic meu íntim -l’Eugeni Xammar- parlava al Congrés de Madrid amb Ventura Gassol i Antoni Xirau:
- Ja penseu -va dir en Xammar- que aquest Estatut que ara s’està discutint, si arriba a aprovar-se, vindrà un dia que caldrà defensar-lo amb les armes a la mà?
El diputat Gassol i el diputat Xirau, conscients de la seva responsabilitat, però homes ben educats, es van abstenir de tractar de simple el senyor Xammar. Van agafar una actitud protectora. Van dir-li, d’una manera amable, que no convenia dir disbarats i, sobretot, que no convenia dir-los en veu alta.
En Xammar, amb la seva veu natural, es va permetre insistir.
Aleshores el diputat Gassol i el diputat Xirau van fer remarcar al senyor Xammar que aquell dia feia molta calor al Congrés i que potser li convindria sortir a prendre un gelat.
Tres setmanes després venia el 10 d’agost.
Dos anys després arribava el 6 d’octubre.
“Hi ha a Espanya una amenaça feixista amb complicitat militar, la complicitat indispensable per a la instauració d’un règim feixista”
I bé, senyors diputats, tota Espanya fa pudor de 10 d’agost i la fortor és tan forta, que vivint a 25.000 quilòmetres de Madrid, m’haig de tapar el nas per no sentir-la. Sembla, i ho celebro, que el Govern del senyor Azaña, després de passar unes quantes setmanes a la Lluna, també comença a donar-se’n compte. Ho celebro. Tinc pel senyor Azaña la màxima admiració. Quan ell parla, el castellà sembla un altre idioma, i això és d’un mèrit excepcional. Però la demostració està feta de que al senyor Azaña i li poden prendre el poder de les mans. I quan això passa a Espanya, ja sabem el que passa a Catalunya.
No en fem il·lusions. Hi ha a Espanya una amenaça feixista amb complicitat militar, la complicitat indispensable per a la instauració d’un règim feixista, la complicitat gràcies a la qual el feixisme ha estat possible a Itàlia i a Alemanya.
Contra aquesta amenaça el senyor Azaña i el seu Govern es defensaran com podran. Els nostres amics republicans, socialistes i comunistes espanyols ajudaran el Govern amb eficàcia, no cal dubtar-ne. Però Catalunya hauria de fer sentir la seva veu des d’ara:
Contra l’Espanya feixista, una Catalunya independent.
No diuen els feixistes i els militars espanyols que per la unitat de la Pàtria ho sacrifiquen tot?
Ha arribat l’hora de sacrificar-se senyors.
Una recopilació d’Anna Ballbona (@Aballbona)