Tweet

Advocat i economista, Amadeu Cuito (Barcelona, 1936) és un home elegant i refinat, veritablement cosmopolita, crescut en el si d’una família catalanista i liberal que va haver d’exiliar-se a França amb l’esclat de la Guerra Civil. És nét de l’influent advocat i polític republicà Amadeu Hurtado (mena una intensa activitat política i jurídica durant el primer terç del segle XX; entre d’altres coses, el 1929 va fundar la revista Mirador), i és fill de l’enginyer industrial i també polític Ferran Cuito (home d’Acció Catalana, com Xammar, va ser el primer director general d’indústries de la República, el 1931). Amadeu Cuito va viure a Perpinyà i a París –és a França on es forma i on coneix Xammar, molt amic de la família–, més tard a Nova York i Madrid, i finalment a Barcelona (des de 1976). Va ser un destacat dirigent del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i col·laborador de Josep Pallach, el seu líder. Ha publicat els llibres El jardí sense temps, Contes  d’un carrer estret i Memòries d’un somni, tots a Quaderns Crema. Presideix la Societat d’Amics de Marcel Proust i, com a bon proustià, la conversa xammariana és plàcida i pausada: amb un cabàs de facècies per explicar, sovint amb una espurna als ulls, sembla que el temps desaparegui.

Vós coneixeu en Xammar quan éreu petit, oi?

A París, el 1937. El meu pare surt de la presó de Colònia i aterra a París perquè no pot tornar a Espanya, i allà hi ha en Xammar. Era agregat de premsa de l’Ambaixada de la República. I venia per casa, i un dia em va condecorar de no sé què… perquè era un bromista. Encara tinc la medalla per aquí! Es veu que condecorava la gent que recolzava la República!

Després, a Perpinyà, el juny de 1940, nosaltres hi vam arribar des de París, fugint dels alemanys, i en Xammar igual, encara que ell venia de La Haia. Feien tertúlia en Claudi Ametlla, en Joaquim Camps i Arboix, el meu avi, el meu pare i en Xammar. Eren els puntals de la tertúlia i també jugaven al bridge! Com que els refugiats no tenien permís per treballar, jugaven a cartes. Tenien permís d’estada per tres mesos, després es renovava per tres més i si no, te’n tornaves a Espanya o t’enviaven a “treballar” a Alemanya. Vivíem amb una provisionalitat total i, per tant, com que no es podia fer res, tertúlia i a jugar a cartes. La meva àvia m’enviava a buscar el meu pare i el meu avi perquè vinguessin a sopar, perquè la tertúlia era a casa d’en Claudi Ametlla. També hi havia d’altres persones, com en J.M. Corredor o en Font de Rubinat. L’Ametlla, en Camps i Arboix, el meu pare i en Xammar eren el quartet del bridge.

En aquesta tertúlia, quin paper feia en Xammar?

Tota aquesta gent pensaven relativament igual. Eren liberals, eren gent socialment avançats però no eren revolucionaris. En Xammar era un liberal conservador, però eren tots catalanistes. En Xammar, degut a la seva manera de ser i al seu caràcter, era més divertit que els altres. Era la figura del periodista desvagat i una mica bohemi, un home més de carrer. No tenia estudis ni havia anat a la universitat. Els altres, en canvi, tenien carreres.

“Si en Xammar era criaturer, l’Amanda ho era cinc vegades més”

El seu caràcter irònic s’apreciava de seguida?

En tot. Era molt criaturer. El record que en tinc és sempre amb l’Amanda, la seva dona, a qui dèiem la “muti” [de “mutter”], “mamà” en alemany, perquè per a mi i els meus cosins era com una segona mare. Si en Xammar era criaturer, ella ho era cinc vegades més. Era una dona una mica estrafolària, que sempre anava carregada de gossos i gats… Formaven part del petit nucli més íntim de la família. Ella parlava una barreja estranya de francès, castellà i català… una cosa incomprensible! Ara bé, entre ells parlaven en alemany, en un alemany impecable.

Ens hem d’imaginar aquest anys a Perpinyà sobrevivint dels diners estalviats…

Tothom vivia d’expedients. El meu avi tenia uns diners a Londres, però tenia el problema de fer-los venir i cobrar-los a Perpinyà. Era molt complicat. El meu pare va aconseguir vendre unes patents abans de la guerra, i podia cobrar, però no tenia permís de treball.

Quan Xammar deixa el periodisme, recordeu si se’n va doldre?

Després de Perpinyà, va a París i treballa a l’Associated Press, on fa de periodista d’agència. És una feina molt diferent a la de corresponsal, de quan vivia a Alemanya, però té una llarga etapa de periodista d’agència, i en té moltes anècdotes, perquè va conèixer moltíssima gent. Una de les coses que feia per divertir-se era colar alguna cosa falsa, anecdòtica, una facècia, per veure si s’ho menjaven…

“En Xammar tenia un sentit de l’humor diferent d’en Cabot, un humor més de carrer; té el sentit de l’humor jueu de Nova York”

Després fa de traductor. A l’Associated Press ell escriu en anglès, francès o alemany. Parlava un francès impecable. A París, als anys 50, després de la Segona Guerra Mundial, es reunien amb el meu pare i en Just Cabot. En Cabot i en Xammar eren molt amics. En Xammar tenia un sentit de l’humor diferent d’en Cabot, un humor més de carrer, li agradava més la facècia. En Cabot era més intel·lectual i polític, de més sorna. L’humor de Xammar, però, sempre és intencionat. Té el sentit de l’humor jueu de Nova York.

Teniu una teoria sobre el tarannà jueu de Xammar, oi?

El nom de Xammar –no sé si en Coromines en parla al diccionari– sona molt a jueu. Hi ha un periodista famosíssim a Londres, que encara és viu, que es diu Simon Schamma [fill d’un immigrant jueu]. No li vaig demanar mai a Xammar si sabia si era o no d’origen jueu, però hi té moltíssimes referències. Al mateix títol de les seves memòries s’entreveu un desarrelament, Seixanta anys d’anar pel món, com un jueu errant. Ell s’identifica anant pel món. Com diuen dels jueus, no té arrels, té cames.

I encara una altra cosa: aquesta facilitat dels idiomes i de penetració en altres cultures. Parla anglès com un anglès i francès com un francès. Aquesta ubiqüitat és típica del jueu assimilat. Després la pinta que té, claríssima. I la història de l’entrevista amb Hitler, amb aquells comentaris sobre el seu nas: “vostè vigili, amb aquest nas que té…”. Explicava en Vallcorba que quan li va donar els papers a l’editor alemany [per a la traducció de L’ou de la serp] l’home va quedar astorat, perquè a l’any 1923, a Alemanya, ningú, inclús molts jueus, era capaç de veure això, de captar el fons d’antisemitisme d’aquell home.

“Tenia una interpretació del món a través de la lletra escrita”

Jo crec que ell mateix no devia tenir consciència de l’arrel hebraica, i tampoc el preocupava. I encara, si vols, hi ha el sentit de l’humor, i la seva reacció en arribar a Nova York i sentir-s’hi com a casa. Però la seva Jerusalem és tornar a l’Ametlla com a terra promesa. També en destacaria el respecte per la lletra escrita. Si algú escriu alguna cosa falsa o errònia, ho detecta. Quan escrivia un article el pensava 40 vegades, el rectificava 50 vegades i el corregia 60 vegades perquè semblés natural i escrit a raig. Tenia una interpretació del món a través de la lletra escrita.

Després de l’etapa de l’Associated Press, no té cap problema si no treballa de periodista…

Però li dol no poder treballar de periodista català. Quan vaig fer la revista Mirador, a França, vaig intentar que hi escrivís, perquè necessitava un pinyol i ell ja havia col·laborat en la primera etapa de la revista. Em va dir que sí de seguida, i ell ja tenia els articles al pap. Es va entusiasmar amb la idea. Fins als 60s en Xammar és més amic de la família que no pas amic meu, perquè tenia l’edat del meu pare. Jo hi tenia un tracte cordial i parlàvem de tot, però els articles van donar lloc a una amistat, i també a polèmiques, com la d’en Triadú, sobre Serra d’Or. Els tres primers es van publicar en revista, sobre Tele-Estel, el Premio Nadal i Serra d’Or, i el quart en ciclostil, sobre en Prat de la Riba i el separatisme.

El van sorprendre, aquells articles?

[Articles recollits a Periodisme, Quaderns Crema, 1989]

No. Jo ja sabia qui era en Xammar. La seva gràcia és com estan escrits, i van tenir repercussió, tot i que era una revista que s’editava fora del país. En Pla, en una reunió de Destino, li va dir a en Vergés, fent conya: “mira el que diuen de nosaltres”. Però després en Xammar i en Pla s’acabarien retrobant.

Amb Sentís [també esmentat en aquests articles de Mirador] és diferent. En Sentís anava camí de Londres [durant la Guerra  Civil] i es va parar a París a veure en Xammar. En Sentís no li diu que treballa per en Cambó i per la xarxa d’espies, i li demana una recomanació per a uns amics de Londres. Ell era liberal com en Xammar. Però després, en Xammar, que estava a l’ambaixada, no li perdona veure’l a la llista de noms d’espies de Franco facilitada pels serveis secrets francesos.

Amb en Pla es respecten…

Sí, sí… Ara, això no priva a Xammar de dir el que pensa sobre la literatura dels escriptors catalans que escriuen en castellà. Els llença la cavalleria per sobre i tan tranquil.

Heu remarcat sovint que Xammar era d’un pensament lliure i radical. Vós que heu conegut aquesta generació de gent culte i liberal, què té de diferent respecte tots ells?

Més que esperit crític, en Xammar és un home que té llibertat d’esperit. La forma d’expressar el seu catalanisme és radical. Però és diferent d’en Claudi Ametlla o del meu avi perquè no es planteja el problema del catalanisme com un objectiu polític. Ell reivindica la seva catalanitat d’una manera total i absoluta com si la gent que ho posa en dubte l’agredís personalment. És de la Unió Catalanista i enyora sempre els seus anys de joventut, quan n’era militant.

Tots els seus amics són pactistes. En Raventós, el pare, l’Ametlla… Crec que hi ha molts aspectes del catalanisme d’avui que vés a saber si no serien objecte de la seva crítica… Certes expressions, per exemple, amb això del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, no sé com reaccionaria, en Xammar.

Per què?

Bé, de la mateixa manera que reacciono jo… Penso que si jo reacciono així, en Xammar potser reaccionaria d’una manera encara més radical que jo.

En quin sentit?

En el sentit que les lletres no tenen honor. Són bones o dolentes. I un premi d’honor el dóna un país que té unes institucions, i aleshores el president de la República o a través d’un ministre el dóna a un senyor que ha contribuït a defensar els valors científics… Però premi d’honor de les lletres, com si les lletres haguessin de tenir honor?

On tens una mostra més pura i intel·ligible del radicalisme de Xammar és en l’article sobre el separatisme d’en Prat de la Riba. Allà defineix molt bé la seva posició catalanista. És un home socialment conservador i alhora d’una radicalitat que l’apropa a d’altres esferes polítiques, però ell no és un polític.

“Com a periodista es barreja amb la política, però sense cap ambició”

Després dels anys que és cap de gabinet del govern Irla i que està molt relacionat amb ERC, creieu que en va marxar cansat?

Xammar no és home de política. En aquell moment no diu que no, però, què hi fa allà? Ell no té cap ambició política. Veu la política com una cosa sobre la qual opinar, parlar i analitzar, però no en participa. Té aquesta “retranca” pròpia del jueu errant… Com a periodista es barreja amb la política, però sense cap ambició.

En algun moment el veieu desenganyat, després de la guerra o en els últims anys del franquisme? En el fons, és un home que no perd l’alegria…

No. Ell no perd l’alegria ni el sentit de l’humor. Al final de la Segona Guerra Mundial, amb el meu pare, busquen vestits de civils, els posen en caixes de cartró i els envien a la comandància dels alemanys [riu]; i ho fan per divertir-se. És una idea d’en Xammar, això…

Quan Xammar era corresponsal a Berlín, coneixia a tots els corresponsals estrangers, i era vicesecretari d’una associació que els agrupava. L’associació, de tant en tant, invitava un personatge conegut per fer una conferència, i una vegada van convidar el Dr. Rosenberg, ideòleg del tercer Reich i del nazisme, que era professor d’història, i els va fer un panegíric sobre la raça ària. A l’hora de les preguntes, en Xammar li va dir: “Dr. Rosenberg, heu fet un discurs magnífic i ens heu obert els ulls sobre una gran quantitat de coses, però digui’m una cosa –perquè el Rosenberg, una de les coses que sostenia és que els grecs de la Grècia clàssica eren rossos– m’agradaria saber perquè aquests grecs arians fan el Partenó a Atenes i no a Stettin [Szczecin, ciutat ara polonesa, que havia  format part d’Alemanya en diferents períodes, el darrer, del 1919 al final de la Segona Guerra Mundial]. Amb això, el van expulsar ràpidament i l’endemà ja tenia la Gestapo que l’anava a buscar, però no li va passar res. Va marxar amb un cotxe de matrícula alemanya, i quan conduïa per França i es trobava un altre cotxe també de matrícula alemanya, aixecava el puny i els altres li aixecaven el braç. I aleshores ell prenia nota de la matrícula i els denunciava com a comunistes [riu]. Potser no ho feia, després, però ho explicava així.

Un esperit juganer constant…

Constantment. Quan feia els articles de Mirador, en va fer un sobre Tele-Estel en el qual li feia dir a Sentís –i ho posa entre cometes– que Gibraltar era un “jirón desgarrado del manto real de nuestra madre España”. I jo li vaig dir, perquè sabia que era molt primmirat: escolta Eugeni, això ho has posat entre cometes i jo no crec que ho hagi escrit. I em va contestar: “tens tota la raó, però és incapaç de desmentir-ho”.

Molt agut…

Era molt agut. Si en una conversa relliscaves, et caçava al vol.

En els anys que fa de traductor en diversos llocs i organitzacions, continua connectat amb el catalanisme de l’exili?

Ell viu bàsicament a la casa de l’Ametlla, a la Fonda Europa de Granollers, perquè fa fred a casa seva i no té diners per pagar la calefacció i a la fonda li fan bon preu, i també a Ginebra, on fa de traductor. La seva dona, l’Amanda, viu a París, i quan va morir, en Xammar es va tornar a casar amb la seva secretària. Em va dir: “Amadeu, t’estimaves molt l’Amanda però t’he d’explicar que ara em casaré una altra vegada, i tu faràs de testimoni del casament; em caso amb una ex secretària meva, però cadascú viurà a casa seva”. Parafrasejant en Lloyd George, deia que era la seva secretària i quelcom més… Això és una altra facècia seva, perquè la vida és un motiu de broma. Tot això descansa sobre la sorra. L’única cosa que no és una broma és aquesta terra promesa que ell conserva com un talismà, però això m’ho fabrico una mica jo…

Què us diu Xammar de la vostra activitat política?

Jo sóc el “sinistroso” perquè sóc d’esquerres, i ell en fa una paròdia de seguida. I li diu al meu pare: “digui-li al sinistroso que no m’ha vingut a veure…”.

En aquells moments en Xammar és optimista o s’ho mira tot amb distància?

Xammar sempre és optimista. Ell és un vividor, un home a qui agrada la vida i en troba els motius. Un bon vivant, però no un despreocupat, per això s’avé tant amb el meu pare. El meu pare era un escèptic de caràcter, quasi biològic, però un optimista total. En Xammar era un escèptic, com ho és tota persona mitjanament intel·ligent. Es mira les coses tres vegades.

Què diríeu que us ha ensenyat en Xammar?

Ensenyat… Jo he gaudit d’en Xammar! Ho he passat molt bé, amb ell, i n’he après moltes coses, coses minúscules però que formen part de la vida. Recordo una vegada que li vaig dir alguna cosa d’un restaurant on jo anava sovint, el “Chamontaine”, i ell replicà que era on anaven en Churchill i en Poincaré. Era un bistrot minúscul que només obria de les quatre de la matinada a la una del migdia, i tenia fama de molt bona cuina, i en Xammar en recordava els vins. Tenia una memòria absolutament manicomial.

“De la seva època, ho té tot llegit; ara, és un antiacadèmic total”

També s’ha comentat que era molt llegit, molt fet a si mateix…

És llegit, crec que d’una manera anàrquica però molt ben llegit. Té una cosa molt bona quan parla de les revolucions, i ell no era un home de revolucions, però referint-se a la francesa diu que li interessa per debilitat literària, és a dir, perquè produeix bona literatura. De la seva època, ho té tot llegit. Ara, és un antiacadèmic total. Té bons mestres en el sentit intel·lectual de la paraula, perquè té amics que li poden recomanar lectures. Però tampoc crec que s’hagués llegit els clàssics. No el pots comparar amb un Nicolau d’Olwer, que era historiador i hel·lenista, perquè era professor, i en Xammar, en canvi, era un jugador de billar boníssim…

Per acabar, què creieu que el fa únic?

Tot en si mateix, i la seva llibertat d’esperit. Té una combinació de factors que el fan ser original. Desentona en el sentit tradicional, perquè alhora és un noi de l’Ametlla del Vallès i un senyor de Berlín; o el veus passejar per Londres i t’imagines que és un Lord anglès; va a París i se sap els menús dels restaurants, i et cita l’última anècdota que ha sortit al diari o et sap recomanar, de cada diari o revista, les firmes més interessants, des de Le Figaro al Daily Telegraph.

Anna Ballbona (@Aballbona)