Tweet

Plàcid Garcia-Planas (Sabadell, 1962) és redactor en cap d’Internacional al diari La Vanguardia. Ha estat reporter a diferents fronts, com a la guerra de l’antiga Iugoslàvia i al Pròxim Orient, on va cobrir tant la guerra del Golf (1990-1991) com la guerra de l’Iraq (2003), entre d’altres conflictes. Amb Rosa Sala  Rose va escriure El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, i també és autor dels llibres La revancha del reportero, Jazz en el despacho de Hitler i Como un ángel sin permiso. Cómo vendemos  misiles, los disparamos y enterramos a los muertos. Parla com mira: de forma fixa, contundent, construint una imatgeria eficaç, sempre preocupat en dir exactament allò que vol dir. Fill d’una família del tèxtil vallesà –reivindica el tèxtil allà on va–, s’ha interessat per la generació de periodistes d’abans de la guerra.  

 -Quin és el teu primer contacte amb Eugeni Xammar?

Hi arribo per L’ou de la serp. La de periodista és una professió que menysté els seus predecessors, i tothom es creu que ha descobert el món. Quan cobria Bòsnia em vaig adonar que un periodista del meu diari ja havia estat als Balcans de corresponsal durant la primera guerra mundial. Era en Gaziel, i això em va motivar a llegir el que havia escrit. I a partir d’aquí m’interesso pels que em van precedir i en aquest camí em trobo amb en Xammar.

 -I què et va cridar l’atenció dels articles de Xammar com a corresponsal?

Després d’haver tractat en César González-Ruano, que era la amoralitat, la història de la tensió entre ètica i estètica, que es venia al millor postor, jo destacaria de Xammar la seva honestedat. Ell es va exiliar, i podia haver-se apropat d’una manera acrítica, com altres, al franquisme per viure més còmodament. Però va ser, amb les seves creences, amb la seva ètica, un radical. Va dir: “jo no crec en aquest règim perquè no és demòcrata, perquè matxaca Catalunya, jo me’n vaig”, i no va escriure ni una línia des d’aquí. La base d’un periodista, abans que saber escriure bé, és que sigui, no una persona objectiva, perquè l’objectivitat no existeix, sinó una persona honesta, perquè l’honestedat sí que existeix.

“Jo els definiria com els Bauhaus del periodisme”

 -Què més en destacaries?

Un cosmopolitisme absolut. Ell és la demostració que es pot ser independentista, catalanista radical i ser el més cosmopolita del món. De la seva generació, era el més cosmopolita. Més que en Pla. I hi ha un fet que l’apropa a en Pla però que l’allunya de Gaziel. Crec que el periodisme que feia en Xammar, o en Pla, amb aquesta manera d’escriure tan neta, tan pulcre, tan precisa, on no sobra una paraula… Això no ho té en Gaziel, que és més barroc, però sí que ho té gent de la seva generació, com la Irene Polo i d’altres. És una escriptura, aquesta dels 20 i 30, tan neta, tan polida i estructural, que jo els definiria com els Bauhaus del periodisme. Van coincidir, en aquella època, en remarcar l’essencialitat, la línia recta i precisa, que no sobri res. Això passa aquests anys i ja no passarà després de la guerra civil, on tot es torna pompós, encara que no tot el periodisme va ser així.

Hi ha una anècdota molt bona. Sempre pensava i em va sorprendre el fet que en Sentís d’abans de la guerra fos d’aquesta línia i després es transformés. Com pot ser? És l’ambient? Fins que llegint les cartes, en Just Cabot li diu a un altre: “te’n recordes d’en Sentís, a qui havíem de refer totes les cròniques de dalt a baix?”. En Cabot era un delineant, potser no un arquitecte Bauhaus, a qui arribava un pastel per corregir i el convertia en Bauhaus. Jo, que treballo a La Vanguardia corregint, t’asseguro que un val el que vulguin que valguis aquí, a la redacció, vull dir, i que hi ha grans transformacions… La història del periodisme està feta per grans correctors.

A diferència d’en Pla, una altra cosa que em sorprèn de Xammar, no tant amb el seu periodisme –que, en ser un periodisme minimalista ha de recórrer a la metàfora, a una posició de la tassa de cafè sobre la taula que et demostri quin sentiment té el ministre que està entrevistant, és a dir, el detall que explica la universalitat– és el seu absolut desinterès per, després, transformar això en llibres, encara que siguin reculls. Crec que Pla escrivia pensant que algun dia ho reuniria en llibres. Xammar escrivia pensant que el vent s’ho enduria. El periodista sempre fa literatura de la observació, no de la ficció, i així ell seria menys escriptor que en Pla, però en canvi, això el fa més màgic.

-Diries que en el periodisme actual de vegades es perd de vista que per explicar una cosa has de fer servir una llengua i que ho has d’explicar amb un determinat estil?

No ho hem perdut. Saps per què no ho hem perdut? Perquè no ho hem tingut mai. Com que només ho practica una minoria… Jo n’he après, d’aquests. Al final ells tenien el mateix problema que nosaltres, que és com puntuar la mort, adverbiar el patiment, explicar una cosa, trobar la paraula concreta pel lloc concret. En aquest sentit, i ara parlo més d’en Xammar, que potser m’ha influenciat més com a periodista, amb la seva manera d’escriure, crec que avui s’escriu molt malament, encara. Es malgasten moltes paraules. La història de l’univers cap en dues paraules: big bang, la resta és una mica palla.

“Les cròniques d’en Xammar són antipassos de Setmana Santa, és antipatetisme”

-Però això és una mica Bauhaus…!

Sí [riu], és que he après d’en Xammar! Jo tinc una batalla personal i per això vaig escriure un llibre que es diu Jazz al despatx de Hitler, que és una altra manera d’explicar les guerres. En Xammar és antipatètic. Jo també en sóc, perquè jo em dic Plàcid, no estic programat per les guerres, vaig estudiar periodisme per casualitat, vaig acabar “fent” guerres per puta casualitat, i al principi no m’agradava: la primera guerra del Golf, després els Balcans, on ningú hi volia anar, i sempre que hi havia un ultimàtum o un bombardeig, “on és en Plàcid?” Vaig estar a punt de deixar-ho, però precisament el que em va mantenir en l’ofici va ser el repte narratiu. Com explicar allò. Jo veia que totes les cròniques de guerra eren molt dolentes, perquè s’escrivien des del patetisme d’arrel romàntica, i la guerra és una altra cosa, i la realitat i el dolor i el conflicte. Sempre premien les fotos de guerra, que estic segur que a en Xammar no li haguessin agradat, tipismes… el pare palestí amb els dos nens plens de sang, la mare del Iemen que agafa el seu fill i sembla una pietà… Tot des del patetisme d’arrel romàntica, semblen passos de Setmana Santa. Les cròniques d’en Xammar són antipassos de Setmana Santa, és antipatetisme. Jo he volgut, he intentat –i no sé si ho he aconseguit o no– enfrontar-me a aquesta realitat des del Bauhaus, el minimalisme, des de la netedat xammariana. I això ha fet que molta gent no ho entengués. “Per què escrius això si la gent està patint?”. Sí, però alhora que pateix la gent també folla, fuma, reparteix caramels, s’explica acudits… tot és més complex.

-Però de la guerra el que se n’espera és això, drama…

Budells que et surten per la boca. M’haguera agradat molt veure Xammar a la segona guerra mundial, en plena batalla. Com ho hagués descrit? Estic segur que cap budell hagués sortit de cap boca.

-Salvant les distàncies, també en el cas del gènere d’opinió em sembla que està de moda no oferir una opinió o anàlisi veritablement crític sinó oferir una adscripció a la idea que saps que se’t comprarà…

No hi ha res més avorrit que llegir un article d’opinió o reportatge i saber el que et diran. El Gregorio Morán ja sé el que em dirà. La Pilar Rahola ja sé el que em dirà. M’avorreixen tots dos. Jo vull algú que em sorprengui.

“En Xammar encara ens pot donar lliçons, i lliçons sobre la manera d’escriure”

-Però els lectors viatgem per reconèixer allò que volem, llegim perquè ens donin la raó en la opinió…

Totalment. El conflicte entre Catalunya i Espanya. El periodisme, tant d’aquí com d’allà, ha desaprofitat una eina brutal, que és el reporterisme, per intentar comprendre’ns uns i altres. No per intentar forjar una tercera via, no, sinó per entendre’ns. Reporterisme entès com un paio que va amb un boli i una llibreta, amb el cap net. Tu has vist algun periodista de l’ABC anant a Olot amb una llibreta i un boli i el cap net a preguntar a la gent per què pensa així? I probablement cap de l’ARA a Jerez de la Frontera. Per això en Xammar encara ens pot donar lliçons, i lliçons sobre la manera d’escriure. Hi llisquen tan fàcil les paraules… no és un plat pesat, és lleuger, i alhora, t’explica moltíssim.

-Parlem de la capacitat d’anàlisi d’en Xammar. Ell deia que no era profètic però sovint va avançar coses…

L’entrevista inventada a en Hitler és profètica. Per primer cop, en català, s’anuncia l’holocaust. Estic segur que, si és inventada, la major part ho és per en Xammar. Ho penso per l’anàlisi que fa, per com parla dels jueus. És una previsió que la veig més xammariana que planiana. L’elogi més gran que m’han fet mai és dir-me que en llegir els meus textos és com si fos jo qui els expliqués, com si fos jo qui parlés. Amb Xammar passa això. Sembla que ell t’estigui parlant en una conversa de cafè. Exactament com amb Pla.

-Per què en Gaziel ha estat tan reivindicat des d’alguns sectors, i des d’una determinada manera…

Perquè es fa un presentisme brutal. N’escollim uns o altres en funció del nostre interès. També Aznar va reivindicar Cambó, i Cambó deia que Catalunya era una nació. Potser no era independentista, però deia que els catalans havien de ser educats en català. Això ho subscrius, Aznar? Es fa un presentisme superficial i barat.

-Però entens per què se’ls contraposa?

Gaziel és un gegant. Vaig publicar les seves cròniques de guerra [Gaziel. En las trincheras]. Estudia filosofia, cobreix la primera guerra mundial, al front, en la mesura que podia, fent periodisme de terreny, i després de la guerra ja no torna a fer reporterisme. Mai més. Res. De cop i volta es converteix en un periodista filosòfic, que t’agradarà més o menys, però ja és totalment opinatiu i analític. Ja no és periodisme de boli amb llibreta i cap net. En Xammar, en canvi, continua viatjant i anant a molts llocs, a Berlín, caminant pels carrers… En aquest sentit, és més i millor periodista en Xammar que en Gaziel.

-Com expliques que el nom de Xammar hagi costat tant que circulés, que es conegués, que entri a la universitat…

La recuperació dels periodistes ha estat lenta i tardana. I limitada. Aquí i a Madrid. També perquè en ell tot era volàtil i, com dèiem, escrivia perquè s’ho endugués el vent. I també perquè quan es van publicar les cròniques de Berlín, la noia que el va “recuperar” [Charo González Prada] deia que Xammar era fantàstic menys quan era catalanista. Ja està tot dit. Destries allò bo i allò dolent segons el teu parer i potser aquest cosmopolitisme extrem d’en Xammar no s’explica sense el seu catalanisme. Per què me’l deslligues? Aquí pot haver-hi un cert oblit, tot i que a Madrid se’l valora.

 -Et sorprenen les crítiques que en Xammar va fer a La Vanguardia?

No. No em sorprenen. Tampoc és el que he llegit més a fons… A mi m’interessa més el Xammar vital que trepitja món i carrers. Aquest és un debat més intern, però en el context probablement estaria més a favor de Xammar.

-En algun lloc Xammar desmitifica el periodista de guerra, perquè no pots anar als llocs que vols, perquè t’expliquen el que volen…

En tota la primera guerra mundial només hi va haver un periodista mort, perquè les fronteres estaven segellades. Era molt difícil fer periodisme. Di eres d’un país neutral, com Espanya en aquella època, junt amb els suïssos i els escandinaus, t’hi deixaven anar una mica, i als americans fins que van entrar en guerra. Tot el demés era censura. Per això les cròniques d’en Gaziel és del millor que probablement s’ha escrit sobre la primera guerra mundial i en qualsevol país. En Gaziel anava a excursions controlades al front, però hi havia un moment que ell veia la misèria dels soldats francesos. Probablement si Xammar hagués pogut relatar durant més temps la guerra i anar més vegades al front… Hi havia un control ferri, i Gaziel ho reconeix.

“Qui millor explica la guerra no és el periodista sinó el soldat quan torna a casa”

-Setanta anys després, tu que has anat a molts fronts, com s’hi viu ara?

Depèn de la guerra. A Líbia et podies ficar on volies, inclús caminant fins a l’estranger, fins a l’enemic… I hi ha guerres on no et pots moure amb tanta llibertat. A Síria és molt difícil perquè l’Estat Islàmic t’agafa i et talla el cap. Depèn. Però és més fàcil que a la primera guerra mundial, sí. Exceptuant Síria.

-Creus que el periodista de guerra té avui les ales més tallades, sobretot veient el nivell de violència?

Ara hi ha més periodistes de guerra que mai. La gent jove va més a la guerra i ho escriu millor que la meva generació, que són uns plastes tots. Bé, tots no, però quasi. Estic molt en desacord en com s’ha descrit la guerra en el periodisme català i espanyol durant els darrers vint-i-cinc anys. Avui el periodisme de guerra es pot practicar i es practica molt bé, amb els mitjans de comunicació… Pensa que en Gaziel podia tardar un mes i mig en fer arribar la seva crònica. Ara ho fas immediatament.

-Tu també ets força antiheroi en la consideració del periodista…

Sí. Considero que qui millor explica la guerra no és el periodista sinó el soldat quan torna a casa, a través de memòries, de novel·les. El periodisme de guerra és la primera impressió, el metge que ve d’urgències; el de veritat és el soldat quan torna i vol reflectir tota aquella merda. En Gaziel anomena els periodistes “excursionistas de la guerra”, perquè van i tornen.

Anna Ballbona (@ABallbona)